Llegim 28/06/2014

El llibre de Carner que inaugura la poesia catalana moderna

Jaume Coll Jaume Coll és Professor I Marmessor De L’obra De Carner
4 min
El llibre de Carner que inaugura la poesia catalana moderna

El tríptic d’una exposició recent sobre Carner a la Biblioteca de Catalunya descriu La paraula en el vent amb una data de publicació dubtosa: 1914. Efectivament, ni la portada ni el colofó n’expliciten l’any d’edició, però hauria calgut ben poca cosa per esvair tot dubte: el pròleg de l’autor és datat el juny de 1914 i el 24 de juny el diari La Veu de Catalunya, on treballava l’autor, en dóna la primera informació: “Un nou llibre den Carner. La paraula en el vent […] del qual tenim a la vista un exemplar, es posarà totseguit a la venda a les llibreríes”. El 4 de juliol, i durant uns dies, el diari publica un petit anunci a la primera plana: “Josep Carner | La paraula en el vent | Preu 5 ptes”.

L’absència accidental de data és una metàfora de la intemporalitat d’un llibre que situa la lírica catalana a l’hora europea, que funda, de fet, la poesia amorosa moderna i consolida Carner com el nostre primer poeta modern.

‘La paraula en el vent’ esbandeix el pseudoromanticisme

Hauríem de recular al segle XV per trobar a la nostra tradició cultural una obra de contingut amorós d’una magnitud semblant. Una de les contribucions més sòlides del llibre és la d’haver esbandit per sempre la retòrica ampul·losa de la poesia pseudoromàntica anterior, encallada en un discurs amorós que navegava entre la inversemblança i la cursileria, com subratlla l’inici del pròleg, En el llindar : “Veusaquí un llibre que no ve a ésser altra cosa que una historia planyívola d’amor, sense pendre per testimoni els rius, les estrelles o les cascades; en realitat, el poeta s’ha fet una confidencia ell tot sol, i en el llenguatge que li era més entenedor”. La veu poètica de Josep Carner parla de l’amor en un to i amb una preocupació molt allunyats dels de la poesia dominant, i amb l’ajut d’aquell element distanciador, que li és consubstancial: la ironia.

També en el pròleg, i portant a col·lació Joan Maragall i Eugeni d’Ors, el poeta reclama un posicionament estètic independent, al marge de moviments corals, en els quals, després, la crítica ha encasellat l’autor, el llibre i, per absurda extensió, tota la seva obra. Llegim el fragment d’una seva conferència, “La dignitat literària” (1913): “El més abominable és que el poeta […] es faci ell mateix una presó […] per haver-se volgut definir estèticament, i filiar els principis de la seva obra i proclamar els cànons d’una escola”. Carner és un poeta que rebutja els dogmatismes i que no s’emmotlla a cap estètica dominant, si no és la seva mateixa, la que ell va anar polint llibre rere llibre.

Compartia amb escriptors de la seva generació el convenciment que, sense una llengua desdialectalitzada, consolidada, eficient, no era possible “d’atènyer el nivell exigent de les grans literatures i les altes ciències”, tal com va explicitar el 1948. I l’anhel que sempre el va guiar va ser el de contribuir modestament amb la seva obra a assolir aquest nivell. “La paraula és la pàtria. La seva dignitat és una dignitat nacional”, escriu el 1913. És l’únic programa referit a l’ofici d’escriptor al qual el poeta es va adscriure de manera permanent i irrenunciable.

Explicar el ‘després’ esquinçat i desolat de l’amor

El títol del llibre es funda en un vers de Petrarca: “scrivo in vento ”, escric en el vent [“solco onde, e’n rena fondo, et scrivo in vento ”: llauro a l’aigua (solco ones), construeixo a la sorra, i escric en el vent]. Petrarca és el model llunyà, en la cançó i en el sonet, en l’amor planyívol, l’amor que mou a compassió, i també en el penediment, fins i tot penitencial. Però La paraula en el vent no és una sinó moltes històries d’amor, com declara el poema-guia inicial, Veu de recança, en què la veu de l’enamorat narrat (narrador narrat) recorda els amors llunyans, infeliços, sempre en ruptura. Més que descriure l’amor, Carner ens parla de L’endemà de l’amor, d’ Acabaments, de Desolació, on sempre s’imposa el després dolorós de l’amor, esquinçat, desolat. L’amor és inconstant, és volàtil com l’esparsa volandera, com la paraula, perquè “la lletra mor abans no té sentit” ( Els somnis ).

El penúltim poema, el magnífic La immortal, és un retorn a l’esperança i a la fe en l’amor, del qual ara se’n coneix l’essència: és mudable i es renova cíclicament, com la il·lusió (immortal) en els cors dels homes. El darrer, en canvi, Mitja nit, en correspondència amb el poema-guia inicial, actua de poema-epíleg, i és un exeunt personae, la sortida de l’escena del llibre de les dones que han anat apareixent i protagonitzant les històries planyívoles. Escrit en versos llargs, alexandrins cesurats, a la primera estrofa anuncia l’adéu amb una certa pompa: “Ara se’n són anades la casolana tendra | i aquella que és petita i d’un cabell or cendra…”

Un cop han sortit de l’escenari, la paraula s’apaivaga, el cant cessa, i el parlant, el jo poètic, tanca el poema i el llibre: “Ara hem quedat els homes i podem ésser amics”.

stats