EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAQUIM ARMENGOL

Carner i Obiols, o el front cultural literari

De tard en tard apareixen alguns llibres que acaben essent primordials pel sentit final que despleguen. A Catalunya patim un complex d’inferioritat cul- tural interminable que no ens ha deixat apreciar l’autèntic valor d’aquells puntals humans que han reforçat una Catalunya moderna davant l’intent d’anorreament sistemàtic que patim, a causa de les violentes agressions que l’Estat porta a terme contra la cultura catalana. La riquesa incomparable de tenir i cultivar una llengua pròpia associada a la cultura és allò que ens salva. Aquesta és l’arma més eficaç: la llengua, l’educació i la cultura donen forma i visibilitat a un poble. I pel que sembla alguns préssecs canònics han obviat sovint noms tan fonamentals com els de Carner i Obiols. Errors gravíssims, pel que fa a tenir un sentit de bastiment cabdal. Que aquest sentit essencial sigui ignorat tan sovint no deixa de ser un pur misteri.

La Fundació La Mirada acaba d’editar les cartes entre Armand Obiols i Josep Carner durant els anys 1947-1953 a l’exili; i que representen, sens dubte, el retrobament de dos dels principals escriptors intel·lectuals de la nostra història en unes circumstàncies del tot adverses. Tanmateix, però, amb la voluntat indeleble de continuar aquella lluita encetada els primers decennis del segle XX, que no era altra que la de forjar una cultura catalana moderna a través de la llengua, amb una literatura catalana que donés el màxim de dignitat i qualitat possibles. O sigui, la voluntat de construir un país lliure i civilitzat. Avui podríem preguntar-nos si va ser en va. O bé si segueix, encara que sigui calladament. Segueix? Deixem-ho estar, més val no caure en un aiguamoll de pessimisme, com diria el poeta!

Aquestes cartes mostren el valor de la vida a l’exili i, bàsicament, el retrobament de dos escriptors que havien lluitat per confeccionar un territori lliure i modern a través de la cultura i la llengua, una lluita també política que prosseguia viva i tossuda al confinament. Carner, des de Brussel·les, i Obiols, des de París, representen el combat per Catalunya des del front cultural i literari. I per això aquestes cartes són tan interessants i valuoses, per les informacions intel·lectuals i històriques que hi anoten, pels testimonis d’alguns esdeveniments polítics (les disputes del PSUC) i pels noms principals que hi apareixen sovint: Puig i Ferreter, Quiroga Plá, Tarradellas, Canyameres, del qual Obiols es burla enjogassadament batejant-lo de mil maneres distintes: Mecarenyes, Nyacameres, Manyaqueres, Nyamaqueres... No cal dir que la ironia, les crítiques humorístiques i les bromes hilarants contra escriptors que no donen la talla -segons Carner i Obiols-, hi són constants. Les víctimes? Sagarra, López-Picó i, especialment, Bartra, sobre la testa del qual ballen alguns poemes satírics. Però són molts els temes culturals que desfilen davant el llenguatge juganer, esplèndid i ric d’aquestes cartes; com el cas de Puig i Ferreter i l’editorial Proa, exiliada a Perpinyà; o la història tràgica i difícil de la Revista de Catalunya, les tensions sobre el seu control entre Cultura Catalana i la Fundació Ramon Llull. També hi ha lloc per a experiències doloroses de tipus personal, com són els rumors infundats que es fan córrer contra Obiols, acusant-lo injustament d’apropiar-se fons econòmics de la Revista. D’altra banda, és l’obra de Carner i la seva publicació un assumpte primordial en la correspondència (Obiols sempre incita i demana a Carner que escrigui més). Hi ha tendresa, sentit i complicitat en aquesta noble relació: s’escriuen, es troben a París, s’ajuden... I Mercè Rodoreda i Émile Noulet, les dones respectives, són l’extraordinari rerefons intel·lectual d’aquesta emotiva complicitat cultural i literària.

Cal recordar, una vegada més, la importància d’aquesta edició esplèndida que conté, a més a més, un parell de sorpreses finals. Una edició feta pel doctor Jordi Marrugat, autor d’un pròleg magnífic i acurat, en el sentit de fer entendre i contextualitzar profusament, històricament, Obiols, Carner i l’època que van viure. Aquest llibre és un luxe, un luxe necessari.