En un article publicat el 1947 a l’exili, el periodista Eugeni Xammar parlava de diversos companys de professió que havien optat per col·laborar amb el franquisme. La pulla més dura tenia un clar destinatari: “Carlos Sentís, rata de claveguera, dedicada a les feines més vils de l’espionatge per compte de l’enemic, és una categoria a part”. Amb una duresa i conclusions similars, el professor Francesc Vilanova ressegueix la trajectòria vital i periodística del personatge durant la guerra i l’immediata postguerra espanyoles.

La qüestió no deixa de ser polèmica: fins a quin punt les conversions al franquisme estaven dictades pel convenciment ideològic i/o per la necessitat? Quina autoritat tenim per jutjar posicionaments presos en situacions extremes? Per a Xammar i Vilanova, estaríem davant d’un cas que permet superar tota reticència. Sentís constituiria un exemple singular d’aposta del tot conscient, sense segones intencions, pel carro vencedor. Fer-se franquista utilitza la correspondència privada del periodista i els seus articles per esborrar qualsevol recança davant un judici tan categòric. Només la longevitat del protagonista (1911-2011) i la influència politicomediàtica li haurien permès camuflar un compromís rotund i clar amb l’ortodòxia franquista.

En els darrers anys, Vilanova ha convertit aquesta Catalunya franquista en un dels seus principals objectes d’estudi, sense amagar un posicionament fortament ideologitzat. De fet, la historiografia centrada en aquells anys es caracteritza per una forta bel·ligerància que converteix qüestions com el biaix i evolució político-ideològica de la revista Destino en objecte llancívol. Mentrestant, però, roman pendent un estudi complet sobre els comportaments i actituds del catalanisme conservador en què, per exemple, resta aclarir la rellevància que, per acció o omissió, va tenir la figura de Cambó en les biografies de molts dels conversos.

El rei de l’adaptació

Per a Sentís, la conversió franquista tingué rèdits immediats, amb una presència consolidada a les grans capçaleres de Madrid i Barcelona, influència política, reconeixement editorial i institucional, i mitjans per convertir-se en el corresponsal especial a l’estranger per excel·lència. Vilanova posa especial èmfasi a demostrar l’escassa volada de la seva ploma. Tot i pertànyer a la increïble collita periodística del primer terç de segle XX, no estava a l’altura ni d’aquells que van emprendre el camí de l’exili, ni dels companys de viatge franquista (Santiago Nadal, Manuel Brunet, Ignacio Agustí, Josep Pla...). “A la gent de Destino o al comte de Godó, Sentís els era útil a Madrid, negociant i dedicant-se al tràfic d’influències per aconseguir paper, demanant favors o fer d’intermediari amb els censors, entre molts altres afers. Traslladat a Barcelona, era un periodista mediocre, sense influència social, sense capacitat per extreure recursos del règim, almenys a nivell local; no tenia cap mena d’utilitat”.

A Madrid, assumeix el paper de representant català dins del rovell nacionalcatòlic. És el convers que mai oblida carregar els neulers sobre republicans, catalanistes i esquerres en general, mentre comparteix la certesa “que havia arribat la fi d’una certa Europa, burgesa i liberal, i de les elits que l’havien conformat”. Mentre que Vilanova l’acusa d’ignorància i superficialitat a l’hora d’encarar periodísticament destins tan rellevants com Alger, Dachau, Nuremberg o Nova York, la seva perspicàcia política està fora de qualsevol dubte. A través dels articles i gestions, Sentís va col·laborar activament en l’adaptació del relat franquista al canviant entorn internacional, sense fer escarafalls ni a l’antisionisme, ni a l’anticomunisme. L’adaptació era el seu fort.