EL SECRET DE...

Carlos Ruiz Zafón

Carlos Ruiz Zafón compon música. Des de fa dècades. Ho fa per alleugerir la ment durant el procés d’escriure i per afinar l’atmosfera de les seves narracions. S’aixeca de la taula de treball, s’asseu al piano i toca a veure què li surt. I si no toca al piano, juga amb la multitud d’aparells d’edició de música que assegura que té per compondre peces musicals. Són centenars d’hores enregistrades que podrien servir de banda sonora de les seves novel·les. A l’abril, al Palau de la Música s’interpretarà una suite simfònica de 27 minuts inspirada en L’ombra del vent (Planeta). El concert s’anuncia com una estrena mundial però el fet és que aquesta peça ja havia sonat abans.

Ruiz Zafón viu a Los Angeles. La seva vida promocional als Estats Units és intensa, probablement com la de cap altre escriptor en castellà. Penguin va encarregar una edició en audiollibre de L’ombra del vent. L’editorial va comentar a Zafón que contractarien un compositor per afegir una banda sonora a la narració. Zafón va explicar que no calia perquè ell ja n’havia fet la música. El llibre va anar acompanyat de la llista de cançons en una edició limitada. Un exemplar d’aquesta edició va anar a parar a una emissora de música clàssica dels Estats Units. L’emissió va provocar una allau de peticions per saber on es podia comprar. Va ser aleshores que Zafón va decidir fer públiques les seves creacions musicals.

Zafón és un músic autodidacta. No va estudiar al conservatori però ja d’adolescent visitava les botigues de música de Barcelona a la recerca de partitures i tractats. A casa no tenien piano i l’escriptor ha explicat aquesta setmana al Palau de la Música que passava les tardes a cases d’amics que sí que en tenien per practicar. De fet, les tres primeres intervencions públiques de Zafón van ser tocant el piano. La més coneguda, la primera, va ser en un programa del canal català de Televisió Espanyola. Un Zafón adolescent va interpretar als estudis de Miramar una creació irreverent titulada El blues del tecnopapa, amb un espectador d’excepció que era entrevistat aquell dia en aquell programa: el president Jordi Pujol.