MINÚCIES
JORDI LLOVET

La Capmany

Així li dèiem, com si fos una casta diva, una gran senyora de l’òpera, una cuinera fastuosa, una matrona exuberant. Jo la devia conèixer l’any 1975, arran d’una de les primeres edicions de la Universitat Catalana d’Estiu, que en aquell temps era més universitat i més d’estiu que catalana. Vull dir que, als primers anys d’aquesta iniciativa que ha derivat en un esplai per a joves promeses de l’independentisme (causa que és una promesa per ella mateixa), ens reuníem a Prada de Conflent gent de lletres, de les arts i de la pedagogia, més que polítics, i parlàvem dels afers de la nostra especialitat, o generalitat, sense cap embut ni cap a priori ideològic. Deu recordar-ho també Biel Mesquida, avantguardista perpetu, que hi era.

Un dia vam fer, ella, el seu home -Jaume Vidal Alcover- i un servidor un debat sobre Modernisme i Noucentisme, que llavors era la màxima expressió de les grans confrontacions d’idees estètiques al país. Tant en Vidal com la Capmany tiraven al Modernisme per raons socials, més que polítiques, i per motius no d’estètica sinó de moral col·lectiva. És ben cert que aquell va ser un moviment molt transversal, molt ric en diverses arts plàstiques i en el camp de les lletres, mentre que el Noucentisme va ser un invent senyorívol, neohumanístic i arbitrari en les formes de tot ordre, i generalment reservat a cenacles distingits. Un servidor, que tirava llavors com ara a l’ordre i la mesura en totes les arts, i com més clàssiques millor, va fer una abrandada defensa de Carner i de Carles Riba. Ells dos, la van fer del cabaret, el sarao, la poesia popular, l’artesania, la classe obrera, la paraula viva i tot el que escau, encara que sigui un tòpic, al Modernisme.

Vaig ser tan agosarat en les meves intervencions, i ells tan severs amb el jovenet que jo era, que no es pot dir que el nostre encontre primer ens agermanés cristianament. Després, amb el temps, quan la Capmany va ser regidora de Cultura i l’Institut d’Humanitats va tenir la seu al Palau de la Virreina, va començar a cridar-me des del seu despatx per mantenir conversació. Em deia que era un noi impertinent i frívol, amic de les últimes teories i inculte en la història de la literatura catalana. Era cert. Però ens vam fer més amics com més va anar.

I al final, desitjós com jo estava de tenir-hi bones relacions -perquè m’agradava la seva empenta i la seva intel·ligència-, un dia que parlàvem de gastronomia de l’Empordà li vaig prometre que li portaria la recepta de la meva tia Rosa del mas Llovet per coure les millors botifarres dolces que hauria tastat. Així ho vaig fer, afegint-hi un quilo de botifarres de Castelló d’Empúries.

Al cap de dos o tres dies em va convidar a la seva casa del carrer de Mallorca, les va cuinar, i van quedar tan delicioses com és dolç el record que jo tinc d’ella...