ELS LLIBRES I LES COSES

Capmany-Maragall, el fil roig de la cultura i la llibertat

Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany, llavors alcalde i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, respectivament / PILAR AYMERICH / CENTRE DE DOCUMENTACIÓ I MUSEU DE LES ARTS ESCÈNIQUES Zoom

La Maria Aurèlia tenia 64 anys, i el Pasqual, 43. Eren la regidora de Cultura i l’alcalde d’un jove Ajuntament democràtic. Ell havia accedit al càrrec feia pocs mesos -el 2 de desembre del 1982-, amb la marxa de Narcís Serra al ministeri de Defensa. Eren dos fills de nissagues barcelonines amb pedigrí cultural. El nét del poeta nacional. La filla del folklorista. I un dia van decidir posar-se a parlar, a dialogar, a gravar unes converses informals, com de cafè i passejada. Va ser el número 1 de la magnífica col·lecció Diàlegs a Barcelona, que caldria ressuscitar per continuar donant veu a tants que tenen molt a dir però no ho escriuen. Avui amb l’ARA, en ocasió dels 25 anys de la mort de la Maria Aurèlia, recuperem aquell volum inaugural.

La primavera del 1983 Capmany i Maragall van parlar de Barcelona, esclar, i a través d’ella una mica de tot: de les seves respectives famílies, de la seva infantesa, dels obrers i els burgesos, de Catalunya i Espanya, de llengües i banderes, de la història i el futur, d’ideologies i persones, de la il·lusió olímpica... Com qui no vol la cosa, xerrant, van anar desgranant un programa polític, una manera d’entendre la ciutat i el país. Llegit avui, és clarament un llibre programàtic, inaugural de moltes coses, no només d’una col·lecció.

Però el que més sorprèn i gratifica de la lectura és la llibertat amb què parlen. La seva complicitat és tan de debò que es permeten contradir-se, esmenar-se. Com quan Maragall s’entusiasma amb el projecte olímpic i ella li diu que li fa més recança que il·lusió. O com quan l’alcalde llueix la nova plaça de la Mercè, que ha suposat esfondrar algunes cases velles, i ella respon que sí, que un dels pisos que ha anat a terra és el de les seves tietes, i ell hi afegeix que també ha caigut el de la família Picasso! ¿Avui s’atrevirien a deixar-les anar així l’alcaldessa Colau i el seu regidor Collboni? ¿S’atrevirien a dir, com afirma Maragall, que “Barcelona arrossega la frustració de no ser capital d’estat”? Em temo que, amb nova política i tot, la vida pública va encotillada.

Maragall respectava Capmany, no només perquè tenia uns quants anys més que ell, sinó perquè era tota una donassa de les lletres i una lluitadora feminista: era una d’aquelles figures que representaven l’enllaç amb l’ideal republicà estroncat per la guerra i la dictadura. Era el fil roig amb el passat, amb la cultura i la llibertat, un pou de saviesa, erudició, humanitat i compromís. També avui, en política, trobem a faltar aquestes presències que facin de contrapunt al presentisme, que ens donin perspectiva i memòria.

Així doncs, ara que tornem a tenir esperances de canvi, val la pena llegir aquest diàleg il·luminador d’un temps, una ciutat i un país esperançats. Un diàleg que ha envellit bé, fins al punt de provocar-nos enyorança i renovades il·lusions.