DAMIÀ ALOU

Cap als orígens de l’humanisme

Aquest llibre no és tant sobre el Dant i Petrarca com sobre el seu autor, Leonardo Bruni, un dels historiadors i intel·lectuals més importants del seu temps i canceller de la República de Florència. Nascut entre 1370 i 1374 va ser un dels pilars de l’humanisme florentí, en una època en què l’humanisme comportava un exercici i una implicació en totes les disciplines humanes, molt lluny de l’especialització actual de les disciplines que s’engloben dintre del terme humanitats, que, paradoxalment, només aspiren a un cientifisme al qual són totalment alienes i que només acaba fent palesa la mediocritat i falta d’esperit creatiu dels acadèmics. Humanistes com Bruni fusionaven la cultura amb la política, la literatura amb la propaganda i la retòrica amb la ideologia, i no debades tant el Dant com Petrarca van conèixer l’exili i fins i tot la guerra.

Aquestes dues biografies que se’ns presenten ara molt ben traduïdes i amb un encertat pròleg de Susanna Allés Torrent probablement, per la seva brevetat, no siguin la millor aproximació que es pugui trobar a la figura del Dant o de Petrarca -en el cas del primer, recomano el llibret divulgatiu d’Ángel Crespo Conocer Dante y su obra, per a qui tingui la sort de trobar-lo-, però posseeixen l’efecte de la immediatesa. Bruni neix una mica més de cent anys després del Dant, la qual cosa li permet tenir un accés immediat a les fonts primàries: consulta arxius, examina els documents amb l’esperit del filòleg, rastrejant les circumstàncies vitals dels biografiats i analitzant el seu caràcter humà mitjançant la seva correspondència. Pretén, a més, aplicar el mètode de Plutarc en una comparació del Dant i Petrarca, en què sempre surt guanyant el Dant, de qui admira sobretot la participació en la vida pública, el fet que sabés combinar els estudis i l’escriptura amb una amable sociabilitat: “I aquí m’agradaria reprendre l’error de molts ignorants que creuen que només poden ser bons estudiants aquells que s’amaguen en la solitud i en l’oci; de fet, jo no n’he vist cap mai, d’aquests camuflats i allunyats de la conversació dels homes, que sabés ni tres lletres”. També li elogia que fos capaç de dur a terme la seva tasca en condicions d’exili i pobresa, mentre que Petrarca, en canvi, va crear la seva obra enmig d’una vida tranquil·la i honorada. Encaixa també el Dant amb la seva concepció del que ha de ser un poeta: “El nom de poeta indica un excel·lent i admirable estil en els versos, cobert i representat per una bella i elevada ficció”.

Un teòric modern i necessari

I és que aquesta idea de la bellesa com a mesura i proporció és la que recorrerà tota l’estètica visual i literària de l’humanisme, i fins i tot es projectarà sobre la seva teoria de la traducció. Perquè si per una cosa encara és llegit Bruni, tot i que sigui com una simple referència històrica, és pel seu tractat De recta interpretatione, el primer intent de teoritzar el mètode de traducció amb uns principis moderns per a l’època: el traductor ha de dominar la llengua de partida i ens ha d’oferir un text que soni natural i agradable en la llengua d’arribada.

És un llibret que ens transporta a l’esperit d’una època que potser hauríem de recuperar, si no volem que els estudis culturals acabin sepultats als nínxols més ombrívols de l’especialització.

Més continguts de llegim