MINÚCIES
JORDI LLOVET

Cap al patíbul

Cap al patíbul / VIQUIPÈDIA Zoom

Se n’expliquen dues de ben glorioses respecte a la mort a la guillotina -reinventada a França per un cirurgià caritatiu que es deia Joseph Ignace Guillotin, que havia depurat extraordinàriament aquest invent en temps de l’última monarquia, abans de 1789- de Lluís XVI i de la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta. Els reis no estan gaire acostumats a haver de passar un tràngol d’aquesta mena, i la seva habitual, inalterada vida d’upa ha generat el proverbi, potser universal: “Aquest viu com un rei”. Però de vegades la història reial passa per desventures irreversibles, com va ser el cas de la parella reial de França l’any 1793, amb pocs mesos de diferència.

De Lluís XVI s’explica que, camí del patíbul, li va demanar a un dels guàrdies que el custodiaven que entregués a la reina un missatge que ell havia escrit prèviament, en la llarga nit que precedeix una execució -llarga, vull dir, només per a la part passiva; els botxins dormen la mar de tranquils, acostumats al seu ofici, i molts van sortir de l’ofici d’escorxador de bestiar-. El rei li va demanar això que he dit, doncs, i la resposta del guàrdia va ser tan senzilla com això: “ Sieur, jo no soc aquí per fer-li encàrrecs, sinó per acompanyar-lo fins a la guillotina”. Una resposta així de simple és el millor indicador que, en cosa de pocs mesos -de fet, en cosa de dies-, una figura tan investida de teologia com un rei de la França Ancien Régime s’havia convertit en un ciutadà més, abocat a les mateixes desgràcies que qualsevol fill de la seva santa mare. El rei es va tornar a posar el missatge a la butxaca, i no se sap si la reina el va arribar a rebre, o no.

Ella, Maria Antonieta, va protagonitzar una altra anècdota donada només, com totes, per mig veritable. El cas és que, quan va tocar-li el torn a l’esposa del rei, es va mudar amb un vestit negre, de dol, per complir el protocol habitual: és sabut que el color del nostre dol és el negre, com a l’Orient sol ser el blanc. Per orientalisme, o per consell d’una de les dames de companyia que la reina va conservar a la presó, Sa Majestat es va tornar a canviar i es va posar un vestit blanc de gran elegància. La van portar al patíbul, educadament, i un cop dalt, sense voler, va trepitjar el peu del botxí que la hi esperava. Llavors la reina, que s’havia educat en el sever protocol austríac -hereu del protocol espanyol de la casa d’Àustria, per cert, i no al revés-, li va dir al botxí, amb gran cortesia: “ Pardon, Monsieur ”. Això ens eleva la seva figura a un lloc d’una certa dignitat. També podria haver-li dit: “Jo li he trepitjat un peu; però això no és res si es compara amb la descortesia que significa que a una li tallin el cap com a una gallina abans de plomar-la”. I va caure la ganiveta, amb eficàcia.