Amb Tot és ara i res (1970) Joan Vinyoli va trencar un silenci de set anys. A partir d'aquell moment, el poeta nascut a Barcelona l'any 1914 incrementaria la seva producció: nou poemaris entre la data de publicació i Passeig d'aniversari , que va aparèixer el mateix any de la seva mort. A Tot és ara i res , Vinyoli colpeix i emociona gràcies a versos on entrellaça transparència i fondària: "Fa mal, desassossega, / saber que mor el que va néixer amb plors / de desesper feliç perquè ens havíem / trobat. / I temps després, / quan l'un a l'altre ens vam posar camisa / de foc, se'ns va impregnar talment / al cos que no poguérem / treure'ns-la més" ( Nessos ).

Tres anys després, Vinyoli continuaria explorant els dos pols de la seva lírica a Encara les paraules , un altre llibre tocat pel desassossec que, en qualsevol moment, pot derivar cap a l'esperança. Així passa a Runa , on la veu poètica explica que és una paret alçada pels pares, i que després d'anar-se esfondrant "a poc a poc amb sord / feixuc estrèpit" es torna a reconstruir amb "mans obreres de paraula", que li permeten plegar la runa i edificar una altra vegada. Ara que és tard (1975), finalment, accentua l'alè tràgic dels dos poemaris anteriors. Vinyoli hi aconsegueix una de les fites de la poesia catalana contemporània.