L’ESCUMA DE LES LLETRES

Camilleri i Pau Vidal premien els seus lectors

Ja fa temps que m’interesso per Camilleri pel plaer de llegir les traduccions que en fa en Pau Vidal. Les aventures d’en Montalbano tenen la seva gràcia en la repetició, precisament. Agafes estimació per un personatge i les seves coses, el seu món, la seva manera de fer. I, sovint, el lector enganxat el que vol és precisament que no es canviï res. O no gaire. Camilleri ho aplica a la perfecció amb Montalbano. I ara, amb la publicació de Mort mar endins (Edicions 62), ha fet una pirueta de gran mestre. El llibre és un producte amb poc interès literari, però tot un tractat de com es relaciona un autor d’èxit, que se sent estimat, amb els lectors. Perquè aquest llibre és ben bé un premi per a ells. Et diuen: ei, novetat, les aventures d’en Montalbano de jove! No en feu cas. El mestre Camilleri agafa exactament els mateixos personatges de sempre, els fica en els mateixos llocs de sempre i en les mateixes aventures de sempre. Ni una adaptació mínima als vint anys menys que se suposa que tenen, a excepció d’uns inserts de notícies d’ambient ficats amb calçador que et situen en el temps, però que no s’estiren argumentalment, que no serveixen de res.

Montalbano multiplicat per vuit

La veritable novetat és que Camilleri t’ofereix, en un volum, vuit aventures d’en Montalbano! Vuit! És fantàstic perquè t’ensenya ben bé com treballa habitualment: són vuit aventures en què entreveus clarament l’esquelet de les històries normals del nostre comissari. Un artefacte pensat per als seguidors més incondicionals del mestre sicilià. En Montalbano i la seva troupe es ventilen els casos en un pim-pam. Com qui diu, sense sortir del famós despatx de la comissaria. Els montalbanistes de pedra picada estan d’enhorabona. I en general també la literatura traduïda gràcies a la feina de Vidal, que no solament s’ha inventat la manera de parlar en català de tota aquesta colla de sicilians (cosa que les adaptacions en altres llengües no fan), sinó que ofereix propostes sobre la llengua literària. Així, per exemple, fa un ús barrejat, exquisit, clàssic, dels pretèrits perfets catalans, el simple i el perifràstic. Com que els casos d’en Montalbano, en aquest llibre, s’acaben tan ràpid, pots dedicar més temps a fer un tast del millor Vidal.