JAUME CLARET

Cadascú és tan infeliç com creu ser-ho

Si volen conèixer quins són els orígens de la literatura contemporània occidental, llegeixin Pietro Citati (Florència, 1930). Monografia a monografia, l’autor italià ens ha desxifrat a J.W. Goethe, Lev Tolstoi, Marcel Proust, Franz Kafka i, finalment, Giacomo Leopardi. No s’espantin pels noms, perquè no estem davant d’un erudit exhibicionista sinó acompanyats d’algú que no ha oblidat el seu passat com a autodidacte i la seva trajectòria com a periodista cultural.

Citati ho ha llegit tot: tota l’obra del biografiat i totes les obres que el van influir. Però aquest bagatge és posat al servei del lector. Feta des del coneixement i l’amor a la literatura, la divulgació esdevé descoberta i comprensió. Capítols com el dedicat a la genealogia del mite lunar en la història cultural occidental -amb referències que van d’Homer i els clàssics grecollatins fins a la literatura francesa del moment- i en la mateixa obra de Leopardi són d’una bellesa i savie-sa corprenedores. En el seu relat es barregen biografia i obra, com un tot indestriable, marca de la casa. Personatge i escriptura són desconstruïts fins a trobar l’essència de tots dos i adonar-nos que és la mateixa. Com en les seves anteriors biografies, descobrim com sovint els grans creadors són víctimes precisament del seu excés de genialitat.

Una vida entre llibres

Quan algú hi veu tan clar i tan lluny, viure es complica. Giacomo Leopardi (1798-1837) va tenir un vida curta i, sota molts conceptes, desgraciada. Patia una greu tuberculosi òssia, mai ben diagnosticada, que li va provocar raquitisme, dues gepes i episodis freqüents de ceguesa i trastorns de tota mena. La seva família era, com a mínim, esperpèntica, amb un pare ciclotímic que aspirava a viure a través d’ell però que el tenia tancat a casa, i amb una mare que veia en el seu patiment i la seva deformitat motius d’alegria.

Amb tot, la seva família també serà qui li donarà els mitjans per a una segona vida lluminosa i plena. Gràcies a la gran mítica biblioteca familiar de Recanati, Leopardi viurà en i per la literatura. Serà a través de la literatura que transcendirà més enllà de les seves limitacions físiques o formatives. Sense pràcticament conèixer el món real -no sortirà mai de la península Itàlica i les seves lectures dependran molt de l’atzar-, la seva obra fecundarà bona part de la literatura i el pensament contemporanis.

La seva obra és ingent. Aquell home delicat i dèbil es transformava davant del paper. Capaç d’una força de treball increïble, amb pocs mesos de distància, encarava treballs absolutament oposats entre ells. Només el Zibaldone, una obra que neix com una mena de dietari, suma gairebé 4.000 pàgines. Una autèntica obra d’obres, amb centenars d’idees i anotacions, fecundes, contradictòries, biogràfiques... En paraules de Citati: “El caos escrit”.

La seva potència ja era evident per als seus contemporanis. Tot just aparèixer les primeres Canzoni, Pietro Giordani escriurà: “A part de Leopardi, no es parlarà de cap enginy viu a Itàlia”. Quan finalment s’escapi de la presó familiar, malviurà de la seva ploma i coneixements, ja que en última instància seran les amistats fascinades per la seva ment les que el sostindran en els seus últims anys per la Toscana fins a instal·lar-se a Nàpols.

Giacomo Leopardi no buscarà reconeixements, en tindrà prou amb la literatura. Però quan aquesta li manqui, quan ja no pugui escriure, morirà. Ho farà fins a cert punt conscient. Segons Citati, “aquell home dèbil i insegur va ser la intel·ligència més dura i inflexible del segle” i “sabia que la literatura és diferent de la vida, o fins i tot contrària a ella”.