JOAQUIM ARMENGOL

Cabrera Infante s'acomiada de Cuba

Cabrera Infante  s'acomiada de Cuba / GETTY IMAGES Zoom

¿Hi ha res de més literari per a un lector aviciat d'anomalies que el fet que vagin sortint obres inèdites d'autors que estan en trànsit d'una altra realitat més pausada i metafísica? Són obres que moltes vegades acaben apareixent del fons d'un hipotètic calaix, entre els llençols d'algun bagul o dins un sobre en mans patriarcals, just per alimentar la glòria del mite desaparegut. Sovint el negoci de la mitomania acaba sent pitança d'editorials i familiars. Però, afortunadament, aquell mercadeig inventat per Carlos Barral i Carmen Balcells -la Mamá Grande -, l'anomenat boom literari llatinoamericà, ja ha passat avall, i ara podem llegir desapassionadament alguna fruita exòtica d'aquella època tan obscura i sublimitzada. Com és el cas, per exemple, de Mapa dibujado por un espía de Guillermo Cabrera Infante (1929-2005), ben editat per Galaxia Gutenberg. Un llibre rar i que no puc estar-me, moralment, de recomanar.

El 1962 Guillermo Cabrera Infante va ser allunyat de Cuba i enviat a Brussel·les com a agregat cultural de la seva ambaixada. La revolució cubana havia triomfat, i l'ànsia dictatorial i sagnant de Castro era exercida impunement damunt els seus ciutadans. Així anaven les coses fins al 1965 quan, a causa d'una malaltia sobtada i la mort de la seva mare, Cabrera Infante torna a l'illa per acomiadar-se'n. Una setmana després de l'enterrament, ja a l'aeroport, i a punt d'agafar l'avió per tornar a Europa amb les seves filles, el Servei de Contraintel·ligència cubana el reté durant quatre mesos a l'Havana sense donar-li cap tipus d'explicació. Entretant, la seva esposa, l'actriu Míriam Gómez, feia espera inútilment a Brussel·les. Mapa dibujado por un espía són els esdeveniments d'aquesta sèrie de dies incomprensibles, plens d'incertesa i por, en què l'escriptor sembla reencarnar la imatge vaga d'un Josef K. -personatge principal d' El procés de Kafka- al Carib.

La implacable decadència de l'illa

No cal que hàgiu tingut una parella cubana per saber què significa viure a Cuba, amb la lectura d'aquest petit retall d'història antisentimental ja us en fareu una perfecta idea. I és que la narració de Cabrera Infante és una crònica magnífica i desolada de la implacable decadència de l'illa, veient com el règim cubà pren una deriva aterridora devers el totalitarisme. És un llibre demolidor, cru, embastat i al mateix temps sense literatura, impúdic, despullat. Uns apunts cronològics i depurats, la memòria d'uns fets que estan marcats per un estil directe i desapassionat. Tot plegat contreu un aire llastimós i testimonial, el d'un comiat dolorós que ve provocat pel desengany d'una revolució cubana lacerant i mitificada. Comprenem per què Cabrera Infante no va tornar mai a Cuba.

Desfilen entre les pàgines d'aquest llibre colpidor una colla de personatges reals: polítics, artistes i escriptors. Alejo Carpentier, José Lezama Lima, Nicolás Guillén, Calvert Casey, Virgilio Piñera, Fidel Castro, Che Guevara, Tomás Gutiérrez Alea... gent que acaba reflectint la misèria física i moral que vivia aquella Cuba dels anys seixanta. Mapa dibujado por un espia pinta el desànim aclaparador dels seus habitants, l'irrespirable ambient per falta de llibertat i la por constant a ser denunciat per qualsevol com a contrarevolucionari. Pura autenticitat històrica i valentia, just per constatar que el mal a Cuba sembla perdurable. De fet, aquest 2013 els Castro van fer tancar als penals més de 6.400 presos polítics.