L'ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Boris Vian i Italo Calvino, de la mà

IMATGE DEL RODATGE DE L'ÚLTIMA ADAPTACIÓ CINEMATOGRÀFICA DE 'L'ESCUMA DELS DIES', LA NOVEL·LA MÉS CONEGUDA DE BORIS VIAN. / STUDIOCANAL Zoom

L'ESCUMA DELS AMORS

Coincideixen en l'actualitat, d'una banda, el premi Ciutat de Barcelona d'enguany a la traducció de L'escuma dels dies, de Boris Vian, en versió de Jordi Martín Lloret, i l'aparició del llibre d'Italo Calvino Els amors difícils, per primer cop en català en una traducció magnífica de Teresa Muñoz. Ja he comentat moltes vegades que la gran singularitat de la llengua, la literatura i la indústria editorial catalanes és la normalitat. I que aquesta normalitat és molt més poderosa que qualsevol acció contundent i espectacular. El sector hauria pogut dur altres camins, sobretot veient que és el motor del món editorial espanyol, on té la majoria de negoci i expansió. Però no, des del principi, amb editorials com Edicions 62, Proa (que recollia l'herència d'abans de la guerra) i d'altres, es va optar per gastar energies i diners a dotar el català de normalitat literària. Fins i tot en ple franquisme, les editorials catalanes tenien clar que una part del seu catàleg havien de ser traduccions. Això, que sembla una decisió lògica i normal, no ho és tant si observem el cas de les altres llengües minoritàries i minoritzades d'Europa.

La diferència de qualitat i quantitat en l'aspecte editorial entre catalans i gallecs, bascos, occitans, corsos, bretons, escocesos, gal·lesos, fins i tot irlandesos (que són independents) és aclaparadora. Fins al punt que el nostre funcionament és propi, amb les limitacions que corresponguin, del d'una cultura amb un estat al darrere. Ho tenim tan assumit que sembla absolutament normal que, per exemple, totes les novetats editorials estrangeres s'hagin de traduir al català automàticament. I ens sorprèn que no sigui així.

LA DIFICULTAT DELS DIES

Mantenir l'aposta per l'obertura al món gràcies a l'esforç editorial de posseir i augmentar tant com sigui possible un catàleg de traduccions continua sent un dels grans reptes de la nostra cultura. El mèrit el tenen totes les editorials, evidentment. Però, lògicament, segons el volum de producció, en general el que es fa per part de les editorials petites o mitjanes és intentar trobar literatura contemporània de qualitat, assequible i que pugui donar un bon rendiment comercial en català. Els èxits en aquest sentit de La Campana o, en un altre nivell, Edicions de 1984 i altres és remarcable. Però que Edicions 62, amb la crisi, continuï assumint la responsabilitat de publicar Calvino (tal com en publica d'altres, encara que sigui a un ritme molt més lent), sense que n'hi hagi "cap necessitat" a curt termini, diu molt d'aquesta herència de què parlàvem, d'aquesta manera de fer. Dit d'una altra manera, ningú no hauria retret mai a Edicions 62 que no continués oferint Calvino en català. Ho ha fet amb Els amors difícils. Tots hi sortim guanyant. Pel que fa a Viena Edicions, el seu catàleg és ampli, variat, però en l'apartat de narrativa sorprèn agradablement la dedicació a la traducció, bàsicament de clàssics universals, però també de clàssics contemporanis, com ara la narrativa xinesa del segle XX. O les traduccions de Proust. Aquest és el camí.