PERE ANTONI PONS

Bons materials sociopolítics desaprofitats

Intentem distingir entre el thriller polític i la novel·la negra, tot i sabent que la frontera entre un subgènere i l'altre ha estat transgredida sovint i ja està més que difuminada. És, sobretot, una diferència de mirada. Mentre que el thriller polític consisteix en una trama d'intriga ambientada en les bambolines del gran poder i protagonitzada per una persona normal i corrent, la qual a poc a poc va perdent la seva innocència de ciutadà per culpa dels espantosos secrets que va descobrint i destapant, la novel·la negra ofereix, a través de la mirada experta del seu protagonista -sovint un detectiu o un policia desenganyat-, una exploració crítica de la corrompuda societat en què transcorre. Un dels problemes de La noia d'Aberdeen, de l'excel·lent periodista Quim Aranda, és que navega, sense rumb, entre les aigües dels dos subgèneres.

La novel·la transcorre durant les setmanes i dies previs a la celebració de la Via Catalana cap a la Independència de l'11 de setembre del 2013, i comença amb l'assassinat del professor Paul McEwan, un politòleg escocès expert en el tema de les nacions sense estat. Suposadament, la Generalitat de Catalunya l'havia convidat a anar a Barcelona per preparar uns importants treballs que, ara, han desaparegut. La història es complica quan els bàndols sobiranista i unionista confien a treure rèdits polítics del crim, mentre el context és cada cop més encès a causa de la imminent Diada.

És evident que, sobre el paper, els materials amb què està feta la novel·la tenen molt d'atractiu. Ara bé: qui llegeixi La noia d'Aberdeen per trobar una dramatització del procés sobiranista -o del conflicte Catalunya-Espanya- en clau de thriller polític o de novel·la negra quedarà decebut. La galeria de personatges inclou des de representants del catalanisme -polítics de la Generalitat, un advocat- fins a un grup d'agents del CNI en plena operació antiindependentista, però el lector té la impressió que res no canviaria substancialment si el context de la novel·la fos un altre. Com si l'autor hagués fet servir la realitat sociopolítica catalana d'una manera decorativa. Només.

Per si això no fos prou, l'autor opta per sacrificar la complexitat plena de matisos del tema i reduir-ho tot a les desencantades valoracions -ideològiques, ètiques- del detectiu Manuel Latorre, protagonista i responsable de la investigació del crim. El problema no és que Latorre adopti una actitud d'escepticisme equidistant i fatalista, sinó que el món (confús i desesperançador) per on transita i els personatges (cínics i interessats) amb qui es relaciona li confirmin en tot moment l'encert de la seva actitud. Un parell d'idealistes -un de cada bàndol- li haurien fet bé, a la novel·la.

Narrativament, La noia d'Aberdeen és poc engrescadora. La investigació del cas, columna vertebral obligada de totes les històries del subgènere, no atrapa ni estira, entre altres raons perquè és aparcada amb massa freqüència, sovint per emprendre excursions cap al passat familiar de Latorre i d'un tinent coronel del CNI, les quals només tenen la funció d'il·lustrar diverses formes de mestissatge emocional i identitari. La prosa, sense nervi, i l'estructura, dispersa, fan que la novel·la sigui feixuga. Fatalment estàtica.