MINÚCIES
JORDI LLOVET

Blecua, el vell

Blecua, el vell / WIKIPEDIA Zoom

La tirada a parlar dels meus mestres -i m’hi complac, com diria Gabriel Ferrater- em porta avui a explicar minúcies del meu professor de literatura espanyola José Manuel Blecua, pare de l’homònim exdirector de la Real Academia Española. El vaig conèixer l’any 1967 i ens vam veure molt sovint -el visitava al seu despatx de la universitat, després regularment a casa- fins quinze dies abans de morir, l’any 2003.

Blecua, que era completament sord des dels 30 anys, no va arribar a parlar la llengua catalana per aquest fet. Un dia l’amiga Maria Aurèlia Capmany l’hi va retreure en un article i jo el vaig defensar amb aquesta dada tan senzilla: si un no hi sent és impossible que aprengui una llengua. Però la llegia, i la podia escriure i tot. D’amor per Catalunya com a terra d’adopció, en tenia. Amor per l’Aragó com a terra de naixença, joventut i part de la vida adulta, molt gran. Tot perfectament lògic.

Blecua estimava tant la literatura que l’ensenyava sobre la base de textos que ell mateix baixava del despatx: eren les famoses, petites edicions Ebro, amb les quals vam aprendre Fray Luis, Sant Joan de la Creu, Quevedo o Góngora. Li agradava tant llegir -a diferència dels estudiants de lletres dels nostres dies, que poden aprovar de sobres una carrera sense haver llegit mai un llibre de cap a cap- que, com Don Quijote, no podia estar-se de llegir fins i tot els fulls de diari esparsos que trobava pel carrer, restes d’un esmorzar de l’època, quan les mestresses l’embolicaven amb La Vanguardia. Un dia me’l vaig trobar inclinat, en ple carrer Pelai, i vaig pensar que li havia agafat la ciàtica, de la qual patia a temporades. “ ¿Te encuentras bien, José Manuel? ”, vaig dir articulant lentament els llavis. “ Perfectamente - va respondre-. Estoy leyendo ese titular del periódico ”. En efecte, a terra hi havia una pàgina d’un diari empastifat d’oli en què es llegia: “ La crisis de gobierno está resuelta ”. “ Fíjate - va dir-, es un endecasílabo perfecto ”. I era veritat.

I un dia que va saber que jo era nascut l’any 1947 va recitar un tros de romanç, a l’estil tradicional, que deia: “ ¡Qué desgraciado que fuiste, / año del cuarenta y siete: / la catástrofe de Cádiz, / la muerte de Manolete! ” Ho havia sentit un dia al metro, a Madrid, quan encara no s’havia quedat sord. Podia recitar centenars de versos de memòria, d’autors molt cultes; però aquests, també.