EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Blai Bonet contra el mal

Ressenya de la nova edició de Club Editor de 'Judes i la primavera', de Blai Bonet

Blai Bonet  contra el mal Zoom

L’aparició de Blai Bonet en la deprimida Mallorca de postguerra resulta tan prodigiosament incomprensible com la del Giotto a la Toscana del segle XIII. Costa molt d’entendre que el fill d’una família humil, sense llibres a casa i obligat a estudiar en una llengua que no era la pròpia, fos capaç d’escriure, durant els reprimits i repressius anys 50 i 60 del segle passat, uns poemes tan portentosos i unes novel·les tan singularment lliures i musculoses, que desborden de gosadia moral i de coratge espiritual i que, mig segle després d’haver estat escrites, encara hipnotitzen per la salvatgia sensual del seu llenguatge, alçurat de meravella, terror, passions i tragèdies.

Judes i la primavera, apareguda originàriament l’any 1963, és la tercera novel·la que va publicar l’autor, després de l’esplèndida El mar (1958) i la menys coneguda però igualment esplèndida Haceldama (1959). Cruel i solar, introspectiva però expansiva, és una obra paradigmàticament blaibonetiana. Hi surten molts dels seus temes i escenaris recurrents: la memòria traumàtica de la Guerra Civil, el despertar incontrolable del sexe durant l’adolescència, el funcionament d’una societat rural profundament classista, la claustrofòbica quotidianitat del seminari, la Barcelona més suburbial, la tuberculosi i el sanatori...

Un tapís polifònic

A la novel·la, hi té un paper central el conflicte entre diferents expressions de la religiositat -o entre concepcions antagòniques de l’espiritualitat-. D’una banda, hi ha la foscor repressiva del nacionalcatolicisme imperant -exemplificat en l’ús immoral que fan de l’Església els poders fàctics del poble i en la intransigència severa dels capellans del seminari-; de l’altra, hi ha l’humanisme comprensiu i justicierament ètic de Mossèn Manuel, així com la lluminositat alliberadora d’un cert cristianisme heterodox, del qual Blai Bonet va fer bandera i que aquí s’encarna en l’adolescent Salvador. És un tipus de cristianisme exaltat i impur, d’arrel franciscana i instintivament humanista, bondadós però assaltat per la desgràcia i la sordidesa, i sempre amenaçat pel mal. La referència a Judes del títol no podria ser, en aquest sentit, més provocativament rica.

Estructurada com un tapís polifònic -una forma manllevada del millor Faulkner, el de Mentre agonitzo - en què cada capítol està focalitzat en un personatge -el mossèn, la vídua d’un assassinat, l’adolescent sensible, el falangista adinerat i sinistre, l’idiota del poble-, la novel·la conta la història d’en Salvador, a qui van matar el pare a l’inici de la guerra i el qual està fatalment condemnat a acabar malament perquè “de la vida, només en coneix les dents”. Tots els capítols estan narrats en segona persona, una opció que dóna a la novel·la un to agressivament íntim. Com passa sempre en la narrativa de Blai Bonet, el text està ple de fuetades poètiques, que cremen damunt la pàgina com bengales dins la nit. Poques vegades deu haver-se resumit tan bé la fonda i asfixiant desesperació de l’adolescència com amb la frase “plores com una cova que degota”.

Sigui com sigui, la present reedició de Judes i la primavera, a cura del professor Nicolau Dols i publicada per Club Editor, serveix per a molt més que per constatar el geni de Bonet. Serveix per conèixer-lo millor. Tal com explica Dols a l’instructiu postfaci, la versió publicada el 1963 per Selecta diferia substancialment, en termes estilístics, de la versió original de l’autor, i això que la censura -per un seguit d’errors i malentesos entre còmics i miraculosos- no hi havia posat pegues. Dols revela que aquests canvis en l’estil responen a una petició de l’editorial perquè l’autor alleugerís el text de cruesa. Si comparem diferents passatges -per exemple els paràgrafs finals- de les dues edicions, no hi ha dubte que és més potent l’edició original ara recuperada, que presenta una adjectivació més opulenta i un ritme més gimnàstic.

Congratulem-nos, doncs, de poder gaudir, per fi, de Judes i la primavera amb tota la seva esplendor sísmica i tal com Blai Bonet l’havia creada inicialment.