La venjança se serveix freda

jo! memòries d’un metge filòsof prudenci bertranaela geminada292 pàg. / 17 €

La venjança se serveix freda Zoom

Després de publicar Josafat i Nàufrags, el segell gironí Edicions de la Ela Geminada continua amb la seua Biblioteca Prudenci Bertrana (dirigida amb la solvència habitual per Xavier Pla), ara amb un títol singular: Jo! Memòries d’un metge filòsof.

Tal com explica Víctor Pérez en l’estudi introductori, aquest volum naix del ressentiment de Bertrana per un episodi biogràfic gens afalagador. El novel·lista gironí s’havia fet amic de Diego Ruiz, un peculiar metge d’origen andalús que havia exercit de director del manicomi de Salt entre 1908 i 1912. Bertrana va quedar subjugat per la personalitat de Ruiz, a qui després retratarà magistralment en Jo! -sota el nom de Daniel Pérez- com un megalòman colossal, un tipus a qui el pes equívoc de l’ego, com una càrrega d’heli, l’impedeix de tocar de peus a terra. Cercabregues professional, mestre a l’hora de fer-se enemics, Ruiz va trobar en Bertrana un còmplice amb qui va escriure l’opuscle La locura de Álvarez de Castro. La diatriba contra l’heroi del setge de Girona va valdre als dos companyons un consell de guerra... però el metge va escapar a temps de la ciutat i fou el narrador qui hagué d’arrossegar les conseqüències de la gosadia literària. La venjança de Bertrana, com és costum entre les ànimes cultes, es va servir freda: el 1925 van veure la llum aquestes Memòries d’un metge filòsof. Ningú va dubtar que rere la màscara del tal Daniel Pérez s’amagava l’autèntic rostre de Diego Ruiz i la seua peculiar cosmovisió: “Llevat dels meus admiradors i dels que demostraven grans disposicions d’ésser-ne, la resta de la humanitat em semblava menyspreable i impertinent”.

Un tipus així, al capdavant d’un sanatori mental, havia necessàriament de suscitar tota mena de comentaris. És clar que, el fals metge (no en tenia cap titulació, en efecte!), covava una idea molt clara de quina hi havia de ser la seua comesa: “Pensava en els estudis d’anatomia cerebral que l’avinentesa de practicar autòpsies em facilitaria; en les lleis de localització frenopàtica que fóra possible d’estudiar disposant de malalts i de cadàvers. És a dir, feia paga dels boigs, me’n refiava sense recordar-me de donar-los res, ni la meva assistència, ni els meus desvetllaments, ni els recursos del meu receptari. Esperava que morissin per a servir-me’n” [sic].

La publicació d’aquest títol suposà un gran escàndol. Bertrana, incommovible, defensà “els drets dels novel·listes de copiar del natural allò que els faci peça”. I encara se’n deu riure per sota el nas, allà on siga.