MINÚCIES
Llegim 25/04/2015

Beethoven

Jordi Llovet
2 min
Beethoven

Ludwig van Beethoven (1770-1827) era un home de gran caràcter, gens comparable als grans compositors del classicisme vienès -del qual va aprendre-ho quasi tot, superant-ho-, com ara Haydn o Mozart. La seva música va significar un salt qualitatiu en l’art de la simfonia, del quartet de corda i de molts altres gèneres, en tots els quals va despuntar un geni, ja pròpiament romàntic, que només havia tret el cap, però ja amb enorme potència, en una part de la producció simfònica i operística de l’últim Mozart.

Als quatre anys ja li van posar un professor de violí, i aquest el va presentar en públic als sis anys. Després d’aquest concert, la criatura li va dir al seu pare que no volia veure més el professor. “¿Et penses que ja en saps prou?”, li va preguntar son pare. “No -va respondre el nen Beethoven-, però estic segur que en sé més que el meu professor”.

És sabut que aquest músic, com tots els intel·lectuals i artistes de la seva generació, retia a Napoleó una admiració entusiasta i incondicional. Per això li va dedicar la Tercera Simfonia, dita ulteriorment Heroica. Però quan Beethoven es va assabentar que Napoleó s’havia coronat a si mateix a París -amb el Papa al costat seu com a mer testimoni, quan sempre havia estat el Papa qui coronava els emperadors d’Europa; vegeu el quadre de David-, va esborrar aquesta dedicatòria. I sembla que va fer el següent comentari: “Al cap i a la fi, és un home com qualsevol altre”.

Beethoven tenia mania a determinades persones, i en aquests casos no hi havia res a fer; era home del morro fort, com surt a moltes reproduccions més o menys fidedignes. A un botiguer de Viena li’n tenia una d’especial. Un dia el va veure a les primeres files de la sala de concerts. Li va dir a l’empresari: “Si aquest senyor no se’n va, jo no surto”. “Home -que va fer l’empresari-, aquest home ha pagat l’entrada, com tothom”. I Beethoven: “Si no se’n va, no surto a dirigir”. Com que l’empresari, llavors, es va dirigir en veu alta a tota la platea explicant què pretenia el compositor, el botiguer no va tenir més remei que anar-se’n, perquè la resta del públic no es volia perdre el concert. Al botiguer li van tornar els diners de l’entrada, se’n va anar, i Beethoven va dirigir el programa per a satisfacció general. Quin caràcter! Com excusem aquestes mostres de mala educació en determinades persones, i, en canvi, no les perdonem en persones sense cap mèrit!

stats