MINÚCIES
JORDI LLOVET

Baudelaire

Baudelaire / WIKIPEDIA Zoom

No es pot dir que Baudelaire (1821-1867) fos un exemple de disciplina, ordre i costums burgesos. Més aviat tot el contrari, encara que va ser fill d’una família d’allò més convencional, amb una mare sol·lícita, un padrastre que va arribar a ser cap de la policia de París i una casa familiar ben parada, “aquilotada” en expressió que només hem llegit, em sembla, a la poesia de Josep Carner.

El noi de casa bona va sortir ovella negra. Encara molt jove, el seu pare sobrevingut el va enviar a l’Índia no se sap ben bé per què, però el vaixell va fer escala a l’illa de la Reunió -allà on van aparèixer restes de l’avió perdut de la línia de Malàisia-, davant les terres de l’est africà, es va enamorar de sobte d’una dama, li va fer uns poemes que va lliurar prèviament -santa innocència!- al seu marit i ja no va continuar la travessia. (No se sap si el marit li va fer una cara nova.)

De fet, son pare tenia bones raons per enviar el noi a esbargir-se, perquè el 1839, amb 18 anys, ja havia rebut una nota del provisor del col·legi Louis-le-Grand, un dels millors de París, en què es deia: “Senyor, aquest matí el vostre fill, requerit pel subdirector a entregar-li una nota que li havia passat de sotamà un dels seus companys, ha refusat d’entregar-l’hi, l’ha fet trossets i se’ls ha empassat. Quan me l’han enviat, ha declarat que s’estimava més qualsevol càstig que confessar el secret d’un seu company, i, obligat a explicar-se en benefici mateix del seu amic, m’ha respost amb unes burles de les quals no tinc perquè patir-ne la impertinència. Envio a casa de vostè aquest jovenet, que estava dotat de virtuts molt remarcables però que ho ha fet tot malbé a causa d’un comportament malèvol que el bon ordre del nostre col·legi ja ha hagut de patir manta vegada”. (Carta al Sr. Aupik, padrastre de Baudelaire, del 18 d’abril del 1839).

No va ser l’únic lloc del qual va ser expulsat, ni l’última trifulga que va protagonitzar. Al cap de pocs anys, Baudelaire començava a escriure les importantíssimes Flors del mal, de ressò escàs a Catalunya, portal de tota la modernitat literària i paradigma dels poetes maleïts, bevedors, faldillers i drogaaddictes. Aquesta falta d’èxit a les nostres terres potser és mostra de la nostra tirada a les formes i el decòrum. Per això, si ara incorrem d’una manera o altra en la “desobediència civil”, tornarem a actuar amb la radicalitat amb què es va expressar la literatura i tota la societat francesa al llarg del segle dinou. I, lògicament, serem maleïts i ens faran fora del col·legi.