L’ESCUMA DE LES LLETRES
Llegim 20/06/2015

Banville també passa comptes

Lluís A. Baulenas
2 min

És obvi que els irlandesos tenen comptes pendents amb l’Església. Ens ho fan saber contínuament a través dels canals més diversos. L’estament eclesiàstic ha gaudit d’un poder immens i només ara comencen a sortir a la llum els grans abusos comesos durant dècades. El cinema i la literatura ens ho ensenyen, ho escampen, ho fan arribar a tothom. I les autoritats eclesiàstiques no tenen prou temps per disculpar-se, per demanar perdó. Aquí també sabem de què parlen, els irlandesos: massa anys tenint massa poder. I molts que encara no s’adonen que els temps han canviat. Només cal veure, aquests dies, l’actitud obstruccionista, que frega la il·legalitat, de l’arquebisbe de Granada amb la investigació policial per motiu d’abusos a menors. El trauma que religiosos i religioses sense pietat han causat a generacions de nens i nenes es pot rastrejar fàcilment. A Irlanda, recordem la pel·lícula Calvary (2014), de John Michael McDonagh, i ara, la novel·la Ordres sagrades (Bromera, 2015), de John Banville, amb el pseudònim de Benjamin Black, habitual quan escriu novel·la negra.

L’ESGLÉSIA I L’ABÚS DE PODER

Aquesta novel·la incideix en el dolor del passat i en la injustícia del present. Un present, per cert, situat als anys 50, en què es barreja el trauma del protagonista, el metge forense Quirke, que reviu els malsons de la infantesa en un internat religiós, i la demostració del poder omnímode de l’Església. En el fons, tal com passa en novel·les d’aquesta mena, el motiu que desferma la investigació és el menys important. Un jove periodista és apallissat fins a la mort i llançat a un canal, a la capital irlandesa. La policia de seguida descobreix quin era el tema de l’article que estava escrivint. I, estirant el fil, s’arriba relativament ràpid a conclusions. Per què? Per la sensació d’impunitat amb què es mouen els malfactors, que els fa sentir segurs. L’Església tapa tradicionalment les ovelles negres. Si cal, les amonesta i les envia ben lluny, a les missions, al cor de l’Àfrica. I ja està. El dolor pels que es queden a casa no importa gaire. Una novel·la profunda, dolorosa, ben escrita, que curiosament interessa tant pel sentiment que comunica (pena, frustració, indefensió) com per la investigació que es duu a terme. Darrerament, els dolents sempre són els mateixos.

stats