03/10/2015

Balança o càntic

2 min

Els “terrícoles” van aterrar al món de l’edició del país fa poc menys de dos anys, amb dues col·leccions ( Llibres de l’Afrau i Plaquettes Infinitesimals ) i sis propostes potents, que incloïen Carles Hac Mor, Meritxell Nus, Jordi Valls, Lluís Calvo, Meritxell Cucurella-Jorba ( Dígraf del Desitx ) i David Caño. A Llibres de l’Afrau, la col·lecció que dirigeixen Esteve Plantada i Joan Duran, s’hi han afegit recentment dos nous títols, Nuclear, de Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. De Mirabete ja en coneixíem l’obra, des d’aquella Última ronda que va merèixer l’Amadeu Oller l’any 1999 fins al penúltim, compost juntament amb David Caño, el llibre “toponímic” barceloní, De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna). Mirabete és un apassionat de la poesia, potser per això sintonitza tan bé amb els “terrícoles” i, de fet, en forma part.

Ja ho diuen a la declaració programàtica: “Ens apassionen els llibres i ens apassionen els escriptors, per això oferim poemes que tenen vida, que germinen i que són fets per gent terrícola, com tu i com nosaltres”. Parlen també de la diversitat i la riquesa del panorama poètic actual de la poesia catalana, i Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) n’és una baula més. Els directors de la col·lecció, juntament amb Laia Noguera, tots poetes, asseguren una contribució a l’estol de petites editorials independents que creen un formigueig creatiu prou espectacular per aquests verals. Mireia Calafell i Obiol, en un pròleg interessant, encartat com a postal en l’original disseny dels Llibres de l’Afrau, i en aquest Nuclear, concretament, acaba dient: “Ara que hem oblidat tots els discursos, celebrem-la (la festa). Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa”.

En un poema on reprèn com a títol la citació que fa al principi del poeta americà Gary Snyder (“Les muntanyes són la teva ment”), parla Ricard Mirabete d’aquests “rodamons de l’aire (...) al·lucinats del dharma / a frec de la pell del vent inscrits”, i adverteix de “la magnitud del núvol”: després de l’“ascensió” ve la “davallada / terrosa”. I m’ha sobtat, personalment, trobar el meu alter ego sent carn de poema, a La runa de l’espectacle : “Aquells rossos blancs mal civilitzats i decadents / que cantava Víctor Bocanegra”.

Mirabete aprofita el referent de la cançó per declarar metafòricament que els ciutadans europeus es distingeixen per un component decadent que els caracteritza i, de fet, els condemna.

stats