EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

Autoretrat d'un artista lúcid

Els dietaris són, aproximadament, l'equivalent de l'autoretrat en pintura: la barreja d'enquadrament, il·luminació i postura que l'artista tria per mostrar-se com vol que el vegem (no com és, si tal concepte existeix). Per això moltes vegades tendeixen al narcisisme o a la impostura, o contràriament, la seva sinceritat acaba esgarrifant: recordo el retrat fascinant i repulsiu que ens ofereix de si mateix Adolfo Bioy Casares en els seus diaris (tot i que no siguin exactament el mateix que un dietari), la qual cosa potser encara ens hauria de fer apreciar més la seva obra.

Enric Sòria, poeta premiat i rigorós i assagista d'ampli espectre, ens ofereix ja des del títol, Mentre parlem. Fragment d'un diari iniciàtic, el tarannà que recorre les seves pàgines. Sòria renuncia a contemplar-se el melic (tema de tants dietaris) i proposa establir una conversa amb el lector des del primer moment, mantenint un equilibri exquisit entre el despullament personal i la reflexió intel·lectual: mai és impúdic, però tampoc és pedant. Tampoc és procliu al sermó ni a l'admonició, i sovint la seva perplexitat ens el fa més proper; de vegades ens agradaria tenir-lo a la vora per comentar o afinar algunes de les idees que apunta o desenvolupa en alguns dels seus miniassajos. I és també un diari iniciàtic perquè ocupa des del 1979 fins al 1985, és a dir, des que l'autor tenia 21 anys fins als seus 27, la qual cosa dóna encara més valor al llibre, perquè és molt inusual trobar una lucidesa, una serenor i un estil tan delicat en la prosa en algú tan jove.

Si qualque ànima curiosa es pregunta per què es publica ara aquest dietari, el mateix autor ens en dóna la resposta a la seva "Nota a la segona edició". Mentre parlem va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia la tardor del 1990, i Edicions 62 tenia el compromís d'editar-lo. Els semblà massa voluminós per publicar-lo complet i, previ acord amb l'autor, varen decidir escurçar-lo. Sòria (i no és el seu únic moment de generositat) s'hi resignà, però sempre li quedà l'espina de veure'l sencer. Fins ara, que el trobem en tot el seu esplendor al catàleg de les Publicacions de la Universitat de València. Algú pot pensar que escapçar un dietari no ha de perjudicar gaire el conjunt, però aquesta no és la qüestió: el que ens presenta l'autor és un afinat equilibri entre la iniciació a la vida i la iniciació a l'art, tant des de la lectura com des de la pràctica de la poesia.

Hi ha un comentari al pròleg a la primera edició que dóna una idea de la precoç saviesa de Sòria: "La meva redacció sovint és molt més rotunda que els meus convenciments. La contundència embelleix els períodes més que les matisacions o la metòdica constatació del dubte". (Només cal llegir Bernhard per corroborar-ho.) I després de sumar-se a la reivindicació que feia Montaigne dels potser, d'alguna manera, qui sap o sembla, conclou amb una bella frase: "Tota la dignitat del pensament humà es troba resumida en aquestes expressions".

Per als que tenim més o menys l'edat d'Enric Sòria, és emocionant reviure la nostra cinèfila joventut acompanyant-lo a les estrenes de Grup salvatge (no recordo haver llegit a cap crític un comentari tan encertat com el seu, i que bé comprèn l'escena clau), La nit americana de Truffaut, Saint Jack (un injustament oblidat títol de Bognadovich), a la sessió de cineclub en què veu El silenci de Bergman, i sorprèn que ja intuís (el 1980!) que Wim Wenders era un cineasta trampós amb data de caducitat. Comparteixo també la reivindicació que fa d'Ignacio Aldecoa (enfosquit injustament per la llarga ombra de Juan Benet) i la befa d'Ortega y Gasset. No passa per alt la política, en una dècada en què ja es posaven els primers maons de l'anticatalanisme que, compartit amb el de les Balears, havia d'evitar que algun dia se sumessin a qualsevol intent de fugir d'Espanya (i s'ha aconseguit gràcies també a la corrupció i a la desafortunada expressió de Països Catalans). Sòria, que confessa que va començar a escriure en català perquè l'obra d'Espriu existia, ens ofereix una crònica elegíaca d'un temps en què l'amor, l'amistat i la cultura posseïen un significat sens dubte molt distint al d'ara, i en què, sobretot, tenien un sentit.