L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Autoedita’t, que el món s’acaba

Aquesta setmana s’ha celebrat Liber a Barcelona, la gran fira hispànica internacional del llibre, on s’ha parlat de tots els temes d’actualitat del sector amb molt de rigor i professionalitat, sobretot els referits al futur. N’hi ha un que l’han tractat molt de passada quan, segons la meva modesta opinió, és un dels fenòmens més en auge ara mateix: l’autoedició. Autoeditar-se, tal com es pot deduir, vol dir editar-se un mateix. Fins a l’arribada del món digital, s’autoeditaven les persones, entitats, etc. que, per la causa que fos, no volien passar pel tràngol clàssic de cercar una editorial per als seus treballs. Decidien tirar pel dret i encarregaven el llibre. Diferents empreses l’hi dissenyaven, l’hi corregien, l’hi publicaven i fins i tot el distribuïen a determinades llibreries on creien que era susceptible de tenir unes quantes vendes. L’autor pagava el cost de tot plegat, acabava amb una habitació de casa plena dels seus llibres, que anava regalant per Nadal i Reis a amics i coneguts, i aquí s’acabava la cosa.

FES-TE UN ‘SELFIEBOOK’

Avui en dia, amb la irrupció de les plataformes digitals de venda, això ha canviat: qualsevol pot editar-se ell mateix el llibre. La informàtica et dóna totes les eines perquè en dissenyis la coberta, en facis la maqueta, etc. Després, només l’has de dur a una plataforma com Amazon, que te’l penja a la seva llibreria digital sense fer preguntes i a canvi d’un percentatge de vendes. Llibertat absoluta, doncs. Problema? Doncs que això, que tot i ser una epidèmia, conceptualment no és greu, esdevé perillós perquè es prescindeix d’una mínima tutela de qualitat. Un pot estar convençudíssim que ha escrit la millor de les novel·les, que no li cal ningú que li digui res i la penja directament a Amazon. Si no va bé, la culpa és del món, no seva. I en farà una altra. Fins que la xarxa rebenti. La gent es fa selfies i les penja a internet. D’altra gent es fa novel·les i també les hi penja. Però atenció, el que no passaria de ser, tret d’excepcions, un perdonable exercici d’autocomplaença i de manca de paciència i rigor, pot amagar un diamant en brut. I les editorials ho saben i ja s’han posat a ensumar a veure si el troben. En parlarem un altre dia.