En movimiento. Una vida, del doctor Oliver Sacks (1933-2015), no és l’autobiografia d’un neuròleg que per una casualitat més o menys afortunada i justa va tenir molt d’èxit en la faceta de divulgador científic, com a autor de llibres tan rigorosos i alhora tan amens com L’home que va confondre la seva dona amb un barret. És l’autobiografia, sobretot, d’un neuròleg escriptor. És a dir, d’un home que, de jove, va sentir-se posseït per una doble vocació aparentment antagònica -curar malalts i contar històries- que ell va saber fondre amb uns resultats doblement brillants. La incandescent meticulositat amb què el doctor Sacks descriu els símptomes d’una patologia insòlita i el tractament inventiu amb què l’afronta és molt similar a la que fa servir per explicar la seva passió narradora, les idees i les experiències que l’han impulsat a escriure els seus nombrosos llibres i les freqüents traves creatives que ha hagut de superar. Tot plegat, no cal dir-ho, ha sigut -i és- una garantia tant per als seus pacients com per als seus lectors. En general, Sacks suscita aquella forma imponent de respecte propi dels científics humanistes que han sabut orientar la saviesa d’una manera útil i humanament beneficiosa i que, a més, han sigut capaços d’explicar-ho amb gràcia i en primera persona.

Qui només conegui el doctor Sacks pels seus llibres i per algunes fotografies -on se’l veu rialler, venerablement vestit amb una bata blanca que fa conjunt amb la barba també venerablement blanca- s’emportarà més d’una sorpresa en llegir En movimiento. No pel que conta sobre els seus orígens a l’Anglaterra dels anys 30, 40 i 50, que són quasi arquetípics: un pare i una mare que són metges, que inculquen als fills un intens i tentacular amor pel coneixement -molt propi de les famílies jueves-, que els estimulen i els donen la millor educació possible i que els empenyen a perpetuar la vocació. Fins aquí, dèiem, tot és relativament previsible. El que ja no ho és tant, de previsible, és la descoberta de la pròpia homosexualitat i tot el que això desencadena: el rebuig que els pares li mostren quan els explica la seva condició sexual -un rebuig que no impedeix que es continuïn estimant tota la vida-, la rigidesa social i moral en què se sent atrapat en la conservadora Anglaterra de l’època i la decisió d’anar-se’n al país on més possible era ser lliure durant els anys 60 del segle passat: els Estats Units d’Amèrica.

Ombra i dramatisme

Tot i que abans ha fet un parell de viatges iniciàtics importants -a un quibuts de Haifa i a Amsterdam-, és a partir de quan s’instal·la als EUA que Sacks comença a viure d’una manera turmentosament i productivament plena. Tot i l’aparença bonhomiosa, i a pesar dels molts èxits acumulats, Sacks es revela, en aquest llibre, com un home ple de racons d’ombra, carregat amb un bon sac d’episodis dramàtics: tan tímid que a penes ha gaudit del sexe; addicte, de jove, a les amfetamines, i amb una necessitat compulsiva de posar-se al límit -els llarguíssims viatges amb moto, els esforços autopunitius de l’halterofília-; amb una dedicació absorbent a la feina que sovint ha sigut puntejada per conflictes amb mentors i amb col·legues envejosos... Tots aquests racons d’ombra, però, tenen un contrapunt lluminós: la voluntat de recuperar la dimensió humana de la medicina, de recordar que rere cada cas clínic hi ha una història humana.

Com és de suposar, per les pàgines de En movimiento desfilen molts personatges de categoria: el poeta Auden, els actors De Niro i Williams i genis científics de la talla de Francis Crick, Stephen Jay Gould i Gerald Edelman. En resum, l’entreteniment substanciós i instructiu dels millors llibres de Sacks també amara la seva autobiografia. No se m’acut un elogi millor per dedicar-li.