JORDI NOPCA

Auster i Coetzee s'escriuen cartes

El dia 8 de novembre arriba 'Ara i aquí' (Edicions 62 / Mondadori), la correspondència que van mantenir Paul Auster i J.M. Coetzee entre l'any 2008 i el 2011. Hi parlen d'amistat, d'esports, dels llibres que han escrit -o dels que estan escrivint- i de la crisi econòmica i també de valors que pateix la societat occidental

AUSTER  A BARCELONA COETZEE, PREMI NOBEL DE LITERATURA 2003 / FRANCESC MELCION Zoom

El febrer del 2008 Paul Auster i Siri Hustvedt van anar fins a Austràlia per participar en el festival literari d'Adelaide. Allà van conèixer personalment J.M. Coetzee, amb qui Auster havia entrat en contacte l'any 2005 perquè escrigués un pròleg per a una edició de les obres completes de Samuel Beckett, un dels referents compartits dels dos escriptors. "Va ser a Adelaide que Coetzee va proposar a Auster que treballessin en un projecte conjunt -explica Pilar Beltran, editora d'Edicions 62-. El repte era mantenir una correspondència que «donés cos a l'amistat», encara que un visqués a Austràlia i l'altre a Nova York".

Coetzee acabava de publicar la novel·la Diari d'un mal any (2007) i començava a treballar en la tercera part de les seves ficcions autobiogràfiques, reeditades en un sol volum a Escenes de la vida a províncies . Auster havia reunit la seva poesia -editada en castellà aquest octubre a Seix Barral- i estava a punt d'entrar en una de les etapes més prolífiques de la seva trajectòria, integrada per Un home a les fosques (2008), Invisible (2009), Sunset Park (2010) i Di ari d'hivern (2012).

"No conec gaires autors que es cartegin i tinguin la voluntat de donar a conèixer el taller de cadascun", admet Beltran. Els dos escriptors s'envien cartes per correu postal perquè Auster no ha estat capaç de corregir la seva "incapacitat digital". La correspondència arrenca amb consideracions de Coetzee sobre l'amistat, que són replicades 15 dies després per Auster. Si el premi Nobel de literatura del 2003 es manté, durant la majoria de textos, allunyat de la seva biografia, Auster se sent molt més còmode apel·lant a històries personals: el lector coneix la seva obsessió pel beisbol -compartida amb un dels seus millors amics, Don DeLillo-, els actes promocionals transoceànics i aquelles estranyes coincidències que són la guspira inicial de bona part de la seva obra, com la triple trobada amb Charlton Heston (primer a Canes, poc després a Chicago i, finalment, a Nova York). Pilar Beltran dibuixa l'actitud epistolar d'un autor i de l'altre ràpidament: "Coetzee és reflexiu, intel·lectual i pausat. Auster, en canvi, és imaginatiu, narratiu i impulsiu".

Un dels temes que apareix amb més recurrència a les cartes és la crisi. "Ara hem entrat en una època en què els números han començat a espantar-nos. [...] Bancs que s'ensorren per culpa d'inversions insensates i arriscades en el preu del futur de les hipoteques (números que parlen amb números), rescats de molts milers de milions de dòlars, i de sobte la fe en el sistema (la creença col·lectiva en la ficció que hem creat) comença a trontollar. Ahir, calma; avui, pànic general", replica Auster a Coetzee, que li ha fet una llarga consideració sobre una possible substitució numèrica per pal·liar el desgavell econòmic: "Sóc conscient que, en proposar que fem una nova sèrie bona de números en substitució dels números antics, dolents , i que els instal·lem en tots els ordinadors del món, suggereixo exactament que descartem el sistema econòmic antic i dolent i que el substituïm per un de nou i bo -és a dir, la instauració de la justícia econòmica universal".

"Un llibre com aquest és insòlit tant per Auster com per Coetzee -diu Beltran-. És molt positiu que els escriptors facin públic aquest esperit de col·laboració".Juntament amb Einaudi, Edicions 62 és l'única editorial del món que compta amb tots dos autors al mateix catàleg. En castellà, Anagrama i Mondadori han hagut de fer una coedició.

PAUL AUSTER 29 DE JULIOL DEL 2008

Durant els últims vint-i-cinc anys, un dels meus amics més íntims -potser l'amic més íntim de la meva edat adulta- ha estat una de les persones menys xerraires que he conegut mai. És més gran que jo (onze anys), però tenim moltes coses en comú: tots dos som escriptors, tots dos estem estúpidament obsessionats pels esports, tots dos fa anys que som casats amb dones extraordinàries i, encara més important i més difícil de definir, tots dos tenim un cert sentiment no expressat però compartit sobre com s'ha de viure, una ètica de la maduresa. Però, tot i així, per més que m'importi aquesta persona, per més disposat que estigui a jugar-me la camisa per ell en moments de dificultat, les converses que mantenim són gairebé sense excepció insulses i fades, absolutament banals. Ens comuniquem emetent breus grunys, tornant a una mena de llenguatge abreujat que seria incomprensible per a un desconegut. Pel que fa a la nostra obra (la força motriu de les nostres vides), a penes en diem res.

PAUL AUSTER 2 DE FEBRER DEL 2009

Com a nen americà que va créixer a principis de la dècada del 1950, vaig començar les simulacions de la vida masculina fent de cowboy . Altre cop, tot girava entorn dels guarniments exteriors, les botes, el barret, els revòlvers enfundats a les pistoleres. Com que era impossible que un cowboy com cal pogués dir-se Paul, sempre que em posava la disfressa del Far West demanava a la meva mare que em digués John, i em negava a contestar si no se'n recordava. (¿Tu, per casualitat vas ser mai un cowboy americà, John?)

Però llavors -ja no recordo en quin moment, tot i que segurament devia ser quan tenia entre quatre i cinc anys- em va atrapar una nova passió, un nou sistema de símbols, un nou reialme en què podia afirmar la meva masculinitat. El futbol (en la versió americana). No n'havia jugat mai cap partit, amb prou feines n'entenia les regles, però en algun lloc, d'alguna manera (¿amb les fotos dels diaris?, ¿amb els partits transmesos per televisió?), em vaig ficar al cap que els jugadors de futbol eren els veritables herois de la civilització moderna.

J.M. COETZEE 14-15 DE JULIOL DEL 2008

Els amics, o si més no els amics a Occident, no parlen del que senten l'un per l'altre. Comparem-ho amb la loquacitat dels amants. Fins aquí, no gaire interessant. Tanmateix, quan l'amic mor, quin devessall de dolor: "Ai las, massa tard!" (Montaigne per La Boétie, Milton per Edward King). (Pregunta: ¿l'amor és loquaç perquè el desig és ambivalent per naturalesa -Shakespeare, Sonets -, mentre que l'amistat és taciturna perquè és directa, sense ambivalències?)

Les reflexions més interessants sobre l'amistat vénen del món antic. ¿Per què és així? Perquè en temps antics la gent no considerava que la posició filosòfica fos inherentment escèptica i, per tant, no donava per fet que l'amistat hagués de ser una cosa diferent del que sembla, no pot ser un tema adequat per a la filosofia.

J.M. COETZEE 11 DE MAIG DEL 2009

Així, doncs, quan Derrida escriu que, tot i que estima el francès i que procura escriure'l amb molta correcció, no li pertany, no és seu , em recorda la meva experiència amb l'anglès, sobretot durant la infantesa. L'anglès, per a mi, era simplement una de les assignatures de l'escola. A l'escola de grans, la llista d'assignatures era anglès, afrikaans, llatí, matemàtiques, història i geografia, i resulta que l'anglès era el meu fort i la geografia no m'anava gens bé. Mai no se'm va acudir pensar que l'anglès m'anava bé perquè era la meva llengua; certament, no se'm va acudir mai preguntar-me si era possible treure males notes en anglès si l'anglès era la teva llengua materna (dècades més tard, quan després de fer-me precisament professor d'anglès vaig començar a reflexionar una mica sobre la història de la meva disciplina, em vaig preguntar què podia significar convertir l'anglès en matèria acadèmica en un país de parla anglesa).