JORDI NOPCA

Audur Ava Ólafsdóttir: “El que ens fa humans són les paradoxes”

'La excepción' és la tercera novel·la d'Audur Ava Ólafsdóttir que es pot llegir en castellà

“El que ens fa humans són les paradoxes” / CÈLIA ATSET Zoom

La excepción (Alfaguara) és la tercera novel·la d’Audur Ava Ólafsdóttir que es pot llegir en castellà. Llicenciada en història de l’art i professora universitària a Reykjavík, va debutar als 40 anys amb Upphaekkud jörd (1998) i es va donar a conèixer a bona part d’Europa amb Rosa candida, publicada en islandès l’any 2009.

Diu que ningú no entén els islandesos. Com s’explica que actualment la llegeixin en 22 llengües?

Ha estat qüestió de sort. Mai no ho hauria imaginat. Jo escric per a un lector imaginari minúscul que seu a la meva espatlla. Si només el tingués a ell, ja seria feliç. L’èxit internacional és molt recent: des del 2011, Rosa candida es pot llegir en moltes llengües, però abans d’això els meus lectors eren pocs. No hi penso mai, en aquesta repercussió internacional. De fet, diria que no és cap ajuda, perquè cal començar cada llibre de zero. L’únic canvi que he experimentat ha estat conèixer periodistes, traductors i lectors de diversos punts del món: això sí que ha estat una recompensa.

Per què va trigar tant a escriure una novel·la?

La meva noció del temps és estranya. Sabia que algun dia escriuria, però ho anava ajornant, perquè les classes a la universitat em tenien molt enfeinada. Va arribar un dia, però, que m’hi vaig posar, perquè em va fer l’efecte que tenia alguna cosa a dir i que podia explicar-la d’una manera diferent de la dels altres autors. No hi ha gaires trames narratives, en literatura...

Això deien els formalistes russos.

Es pot parlar d’una història d’amor, de pares i fills, d’un viatge que t’acaba reconciliant amb tu mateix. En algun lloc he llegit que hi ha un total de set trames [riu]. Jo no pretenc inventar res, sinó explicar el que vull a la meva manera. Voldria que el lector pogués obrir un llibre meu per qualsevol pàgina i després de llegir-ne unes quantes línies digués: ho ha escrit l’Audur Ava Ólafsdóttir.

En el cas de La excepción, el punt de partida és sorprenent.

Necessitava arrencar amb una nit que representés un tall net respecte al passat. Tot comença durant un Cap d’Any. Després de sopar, el marit de la Maria li diu que la deixa perquè està enamorat del seu company de feina. Ella ha estat l’excepció en la seva homosexualitat. El punt de partida era mostrar com un home perfecte, un pare modèlic i un bon treballador -és especialista en la teoria del caos- de sobte canvia perquè explica que és gai i que vol deixar de viure enganyat.

A partir d’aquesta confessió, el marit se’n va i la Maria es fa amiga de la veïna, que es diu Perla, és escriptora i fa un metre d’alçada.

La Perla és, possiblement, el personatge més singular del llibre. De dia és assessora matrimonial, i de nit fa de negra literària. A causa de la seva alçada, sent que no es pot identificar amb ningú, ni tan sols amb els seus pares. Vaig instal·lar-la en un soterrani per simbolitzar que podria ser el subconscient de la protagonista.

A mesura que la novel·la avança, les converses sobre el procés creatiu literari són cada vegada més importants. Hi ha un passatge en què la Perla diu que escriure és “un acte arriscat encara que no impliqui cap crim”. Hi està d’acord?

L’escriptor és un lladre de detalls brillants. Si hi ha un animal amb qui es pugui comparar és el corb. Aquesta idea hi és, a la novel·la. D’altra banda, hi ha un punt de paròdia sobre el gènere negre. Quan vaig començar a viatjar per presentar Rosa candida, hi havia periodistes que em preguntaven per l’onada d’escriptors de ficció criminal. Jo només he llegit una novel·la negra, i estava plena d’estereotips sobre homes i dones. Allò que ens fa humans són les paradoxes. El món no és en blanc i negre, sinó en colors.

Llegint-la es té la percepció que a Islàndia tothom escriu.

És veritat! [Riu.] A Reykjavík passa sovint que et trobes algun conegut pel carrer i després de parlar dos minuts treu un llibre de poesia que s’ha autoeditat i te l’intenta vendre. A Islàndia no et prendran seriosament si no has escrit un llibre de poesia.

Ha fet els deures?

Finalment, sí [riu]. Però primer vaig haver d’escriure tres novel·les.

També ha escrit teatre...

M’hi vaig posar després que un lector em digués que als meus llibres les converses sonaven d’una manera especial. Aquella mateixa nit vaig escriure un esborrany d’obra i el vaig enviar al Teatre Nacional d’Islàndia. Es va acabar dient El gos negre del capellà. Fa tot just una setmana n’he estrenat una altra, Els cignes no es divorcien.

Aquesta frase ve de La excepción.

Exactament... Tornem a la idea del furt. Les idees no són l’únic que robo. Vaig escriure La excepción amb un bolígraf robat, esgarrapant el temps que podia d’on fos. Escric els caps de setmana, els matins que puc, o fins i tot a l’aeroport. Dissabte passaré sis hores a l’aeroport d’Amsterdam. Però primer m’han de fer una entrevista al zoo.

Els óssos polars tenen el pèl verd. Passen molta calor.

Sí? A veure si acabaran formant part de la pròxima novel·la! [Riu.] Mai se sap. La vida és feta d’excepcions, l’una rere l’altra.