MINÚCIES
Llegim 09/01/2016

Audicions

Jordi Llovet
2 min
Audicions

Aquest és el nom que reben les sessions en què un concertista jove, de l’instrument que sigui, es presenta davant un gran mestre perquè aquest n’avaluï les possibilitats, li doni consells i l’animi, o no, a continuar treballant. N’he presenciat de tota mena. La gran pianista Rosalyn Tureck, un dia dels anys 80, va fer unes lliçons magistrals al Lincoln Center de Nova York, i era un prodigi veure com un noi o una noia que començaven tocant malament una frase de Bach o de Mozart, per exemple, sortien d’aquelles classes tocant-la meravellosament: era una gran mestra. Un dia, al Liceu de Barcelona, per contra, vaig sentir Alfredo Kraus i la seva famosa teoria de “la màscara” fent una classe de magisteri a una colla de cantants: després de la classe, la meitat d’ells, barroerament insultats per Kraus, havien decidit no cantar mai més. Molta gent pot haver vist aquella pel·lícula, De Mao a Mozart, en què Isaac Stern fa classes de violí a un estol de violinistes xinesos: per molt diferents que siguin els modes de la música tradicional xinesa i l’europea clàssica, aquells nois i noies acabaven frasejant gairebé com els violins de la Filharmònica de Viena.

Elisabeth Schwarzkopf, que va ser col·laboracionista nazi -la notícia em va venir de la seva principal enemiga en l’art de la cançó, la pagesívola Irmgard Seefried-, estava tan encastellada en la seva glòria, fama, distinció, elegància, bellesa i sublimitat artística que tothom que passava per les seves mans acabava posant una perruqueria a la ciutat de Viena. Per contra, Alícia de Larrocha o Victòria dels Àngels, dones de grandíssima humanitat, no despatxaven mai un alumne sense haver-ne acrescut la competència amb el piano o amb la veu. Una altra cosa era Sergiu Celibidache, un dels directors d’orquestra més grans del segle XX, que impartia unes lliçons molt breus sobre l’art de la direcció; tan breus que en cosa de dos o tres minuts engegava els alumnes aconsellant-los que es dediquessin a fer de llenyataires als boscos de Baviera.

El millor mestre que he vist mai, en aquest sentit que comentem avui, ha sigut el pianista Arthur Rubinstein, en un DVD que conté una magnífica entrevista. El gran instrumentista polonès hi explica que un dia va anar a visitar-lo un jove perquè el sentís tocar. El mestre li va dir que toqués el que li semblés. Les persones joves que van a aquesta mena d’audicions i als concursos sempre toquen les peces més difícils del repertori, tot ell força difícil, de Franz Liszt: el Vals Mefisto, posem per cas. El noi va tocar-lo. En acabat, Rubinstein va dir, molt amablement, una de les pitjors coses que se li poden dir a un estudiant de l’art musical: “Ha sigut magnífic. Ha tocat totes les notes i no n’ha fallat ni una. Ara, si us plau, torni a tocar la peça posant-hi la música.”

stats