Bernardo Atxaga ha tornat. I ha tornat a trobar el seu lloc: un món a cavall entre el País Basc i Reno (Nevada, EUA), entre la realitat i el somni, entre la memòria i la ficció. Un espai molt atractiu perquè tot sembla veritat i alhora tot és possible. Fent-te pensar que llegeixes un dietari casolà, com si fossis un simple tafaner, Atxaga t’enganxa i llavors, sense adonar-te’n, a mig llibre et trobes que allò és alguna cosa més, que és literatura de debò, que allò que no sembla una novel·la ni tampoc un dietari és molt més que les dues coses juntes. És una suma d’històries, d’anècdotes mínimes, és la capacitat de captar la vida en la seva grandiosa simplicitat: una conversa quotidiana, una mirada innocent, el record que agafa vida pròpia, el somni que de cop ho deixa de ser, una por ben real, el desconegut que adquireix un protagonisme inusitat...
El contrast entre l’Amèrica dels casinos de Reno i del desert de Nevada, d’una banda, i el món basc de la seva infantesa i joventut al poble, de l’altra, potencia les dues realitats, rere les quals batega la mateixa ambigua essència humana. Al capdavall, arreu les persones som capaces del millor i del pitjor, i després, esclar, hi ha el misteri de la mort, aquest abisme tan familiar que ens interpel·la a tots. Fins i tot a la memòria de l’heroic general Patton, a qui, en somnis, en un dels capítols més irònics, algú ens assegura que hauria merescut el premi Nobel... de la guerra!
Des de la naturalitat de parlar de la seva dona Ángela i les filles Izaskun i Sara, un Atxaga entre amable i sorprès, a vegades distant i d’altres íntim, però que no cau mai en la impudícia, va introduint la resta d’amics, coneguts, saludats i recordats. Tot són personatges sorgits de la seva sensibilitat, d’un cor que batega alimentat per una inesgotable curiositat, per una necessitat de ser i entendre, i per una volguda incapacitat de jutjar. Atxaga no vol ser l’autor omnipotent, el Deus ex machina. Senzillament vol ser el que és: un escriptor que es deixa seduir per les seves pròpies i estimades criatures, fins i tot quan, a voltes, cauen pel costat sòrdid.
La família nuclear, la mare llunyana i feliçment perduda en el seu petit món, el seductor candidat Obama, els pastors bascos que van deixar petja a Amèrica, el boxejador Paulino Uzcudun, els professors i treballadors de la Universitat de Nevada, els veïns, els falsos cowboys i molts altres éssers, inclòs l’ós rentador del jardí de la seva casa americana, teixeixen un laberint de relats en què malgrat els canvis de ritme, de temps i d’espai, el lector no perd el camí tot i saber que no porta enlloc. Només porta a les interioritats de la ment d’un Atxaga que fa d’escriptor recol·lector. Murri i detallista, ell és només el nostre guia.
