Atents a la pantalla

una genealogía de la pantalla israel márquez anagrama 270 pàg. / 19,90 €

Si a mitja lectura d’ Una genealogía de la pantalla l’entusiasme de l’autor pel seu objecte d’estudi ens resultés exagerat i determinista, gairebé molest, només caldria que el lector aixequés distretament la mirada. En un vagó qualsevol, descobriria desenes de viatgers abduïts pels mòbils i tauletes. Si algun passatger restés de braços plegats, seria perquè contemplaria la televisió interna del tren. No hi ha dubte: la pantalla regna a la nostra vida i qui està fora de joc és el lector fins aleshores escèptic. El jove professor Israel Márquez no es limita a constatar aquesta evidència empírica, sinó que ens planteja un recorregut des dels orígens cinematogràfics fins als actuals totpoderosos mòbils. Ens desplacem des de la gran pantalla -fàbrica de somnis unidireccional- a l’actual pantalla -entesa com a pròtesi imprescindible-. El viatge és alhora “una història alternativa dels mitjans de comunicació lligats a la imatge”, en què dues lleis es mantenen inalterables: cada nou aparell aspira a superar l’anterior (sempre més i millor) i tota innovació arrossega l’historial assolit.

Els smartphones se’ns presenten com la penúltima culminació d’un procés afavorit per la digitalització omnívora i l’accés global proporcionat per les noves tecnologies. Les minipantalles dels telèfons intel·ligents són antropofàgiques, autèntiques metapantalles capaces “de devorar i ingerir tota mena de mitjans, continguts i prestacions”. Aquesta potencialitat no és asèptica, però la seva valoració, més enllà de la innegable i tòxica hipersaturació d’imatges, és ambivalent. Amb els mateixos exemples, mentre alguns parlarien d’onanisme, passivitat i entotsolament, altres usarien sociabilitat, activitat i connectivitat. La pantalla “pot arribar a perjudicar, però no perjudica sempre”, sinó segons l’ús i les expectatives.

Tot té un origen

Una genealogía... s’esforça per mostrar la transformació bidireccional de tecnologia i societat. Ambdues van haver d’aprendre a passar de l’àmbit públic al domèstic, de la passivitat del cinèfil a la progressiva implicació del televident comandament a distància en mà, de llenguatges heretats de mitjans de comunicació anteriors a l’articulació de codis propis, entre altres canvis. Precisament, l’autor para molta atenció a l’evolució i els usos dels llenguatges comunicatius. La pantalla condiciona com ens expressem tant com condiciona les nostres vides. Avui, la nostra identitat té també la seva versió digital, perquè dins la pantalla també som: interactuem, dialoguem, explorem i construïm el nostre ciberjo. Aquesta nova o complementària identitat ens aboca a una necessitat de connexió contínua que, d’una banda, desdibuixa els límits entre el plaer i el treball -la fascinant i perillosa hybris de la simultaneïtat-, i de l’altra, ens dóna la seguretat del nou digital cordó umbilical.

El mateix llibre és fruit d’aquest profund canvi generat per la tecnologia de les pantalles. L’autor sucumbeix al seu “impuls citacional” i farceix el relat de referències ortodoxes (Bauman, Zizek, Virilio...), barrejades amb films, cançons, poemes o videojocs. Res li és aliè. Per sort per al lector, Márquez és capaç de bastir un relat coherent, fluid, en què cada cita encaixa perfectament i cada exemple (¿sobra potser l’amortitzat iPod?) es revela encertat. Convençut per l’assaig, en acabar la lectura, el lector de l’inici decideix comprar-se un smartphone i integrar-se “per mitjà d’aquesta possessió màgica” a la comunitat.