L’autora d’El déu de les coses petites és també una activista antiglobalització i pacifista. Una veu respectada al món i crítica amb l’Índia, un país que, amb 1.200 milions de persones, és la democràcia més gran del món, tot i que democràticament deixa molt a desitjar. L’ombra benefactora de Gandhi queda lluny. L’Índia ha obert els braços al lliure mercat, amb el resultat que les cent famílies més riques posseeixen actius per valor d’una quarta part del PIB. “Després hi ha -com diu Arundhati Roy- els 300 milions de persones que pertanyem a les noves classes mitjanes”. “Unes classes mitjanes que convivim amb els esperits de l’inframón, els poltergeists dels rius morts, els pous secs, les muntanyes calbes i els boscos despullats; amb els fantasmes dels 250.000 pagesos que s’han suïcidat atrapats pels deutes i dels 800 milions de persones que s’han empobrit i que han estat desposseïts per fer-nos lloc a nosaltres. I que sobreviuen amb menys de 20 rúpies al dia, és a dir, uns 30 cèntims d’euro”.

A l’assaig Espectros del capitalismo, publicat per editorial Capitán Swing i traduït per Carmen Valle, Roy aplega a la primera part textos sobre les desigualtats econòmiques creixents a causa d’un país que s’està privatitzant a marxes forçades, enmig de grans casos de corrupció, violacions massives de drets humans i destrucció del medi ambient. La seva mirada es fixa en la suposada cara amable del sistema, les fundacions de les grans fortunes per blanquejar la seva imatge: “La filantropia corporativa ha resultat ser el negoci més visionari de tots els temps”. L’Índia no es lliura d’aquesta hipocresia del sistema, que segons Roy també inclou moltes ONG. Quasi tots els fills de les classes mitjanes-altes van a estudiar als EUA becats per fundacions. És el que Roy anomena “la trampa daurada de les subvencions”, a través de les quals es desvirtuen les possibles alternatives ideològiques i la capacitat transformadora dels moviments de base. I això en un context geopolític en què, “en la nova Guerra Freda entre els EUA i la Xina, s’està formant l’Índia perquè desenvolupi el paper que va tenir el Pakistan com a aliat dels EUA durant la Guerra Freda amb Rússia”.

A la segona part del llibre aborda la qüestió del Caixmir, un territori muntanyós de la serralada de l’Himàlaia, amb una gran diversitat lingüística i religiosa, dividit entre l’Índia (8 milions d’habitants) i el Pakistan (2 milions), dos països que s’han enfrontat militarment tres cops des del 1947. La Xina també n’ocupa una part. Mai s’hi ha celebrat el referèndum d’independència que l’ONU va demanar el 1949. El Caixmir està atrapat “entre la influència de l’islam militant procedent del Pakistan i l’Afganistan, els interessos dels EUA a la zona i el nacionalisme indi, cada cop més violent i hinduïtzat”. Amb mig milió de soldats, “és la zona amb una ocupació militar més gran del món”. Hi ha reconegudes 2.700 fosses comunes. Obama es va desdir l’any 2010 de la promesa d’intervenir-hi. Per defensar el Caixmir, a Arundhati Roy l’han qualificat a l’Índia de “traïdora” i li han fet manifestacions a la porta de casa. Però ella no calla ni callarà.