UN TAST DE CATALÀ

“Ara n’hi dic papallones perquè el nét m’entengui”

Navegant per internet em trobo l’Hermínia, una senyora de 81 anys de la Segarra que de les papallones sempre n’havia dit volianes, i ara, perquè el nét l’entengui, en diu papallones. Un dialecte, com una llengua, mor quan deixa de ser transmès familiarment, i per això les volianes tenen peu i mig a l’altre barri. Però, mentre que l’agonia d’una llengua sol provocar grans esgarips, els dialectes es fan fonedissos en un dens silenci administratiu, com si la riquesa que aporten fos del tot prescindible.

Deixant de banda l’elegia i centrant-me en la sintaxi, de la frase de l’Hermínia m’interessa aquest n’hi. És un n’hi que podem considerar col·loquial, però el podem trobar també en textos més formals: “Per què n’hi diuen X quan volen dir Y?”

La correcció més habitual en aquests casos és canviar n’hi per en. Una primera anàlisi ens pot portar a concloure que els pronoms en i hi tenen en aquestes frases un mateix i únic antecedent, cosa que aparentment constituiria una anomalia sintàctica. Però, com ja hem dit altres cops, la missió d’una gramàtica no és corregir la parla genuïna, com la de l’Hermínia, sinó explicar-la i integrar-la en el seu marc teòric.

Per exemple, si en bona part del dialecte central diem “Els hi donaré el llibre”, la teoria gramatical no es pot limitar a dir que una única funció sintàctica (el datiu) no es pot representar mai amb dos pronoms febles (els hi ), sinó que ho ha d’acceptar com un fet de llengua i explicar-ho -ja ho han fet lingüistes com Txuss Martín-, encara que després la norma ho exclogui de l’estàndard formal. Si es limita a condemnar-ho, i ara reprenc l’elegia, és la mateixa norma la que empobreix la llengua.

Com podem explicar el n’hi? De la mateixa manera que molts diem “Sempre els hi dic cínics” (encara que la norma ens faci dir “Sempre els dic cínics”), pot ser molt bé que “Sempre li dic cínic” sigui, de fet, “Sempre l’hi dic cínic”. I llavors no resulta tan estrany que de realitats no-personals, com ara les volianes, algú “n’hi digui papallones”.