EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

Ara ja és el futur: 'Lionel Asbo', de Martin Amis

Ara ja és el futur:  'Lionel Asbo',  de Martin Amis Zoom

Un diumenge del juliol del 2010, llegint el Guardian, vaig trobar un article en què l'autor retratava el futur de la societat anglesa des de la perspectiva de la recent crisi econòmica: el 2020, deia, tot el que era públic hauria passat a mans privades, i totes les escoles, hospitals i universitats rebrien el nom del patrocinador. Tindríem els hospitals Tesco, les universitats Safeways i les escoles BP; les cobertures socials desapareixerien, i ens quedaríem sols com mussols davant de l'omnipotent mercat, en santa aliança amb un despietat estat. El mateix dia, Anglaterra va perdre 4-0 amb la selecció alemanya al Mundial que acabarien guanyant el Barça i Casillas. Una decadència molt dura per a un país que havia inventat la socialdemocràcia i el futbol. A Lionel Asbo, de Martin Amis, la socialdemocràcia hi apareix també com un fantasma en un món que sembla futurista, però que en realitat ocupa un espai temporal entre el 2006 i el 2013. Ens trobem al barri de Diston Town, que s'assembla més a l'Anglaterra que vèiem a La taronja mecànica d'Anthony Burgess que al Londres contemporani per la seva barreja de ruïnes i modernitat: una mena de forat negre a la nostra magnífica Europa, un lloc on la mitjana de vida és de 54 anys (entre el Benín i Djibouti) i on l'índex de fertilitat és de sis fills per parella.

Fill predilecte del barri és Lionel Asbo, el protagonista del relat, juntament amb Des Pepperdine, nebot d'en Lionel i amb qui conviu. Tant l'àvia d'en Des com la seva mare havien tingut molts fills de joves, i d'abundants pares, en una promiscuïtat que per a Amis deu ser una característica racial del lumpen pseudodelinqüent. Fins al punt que quan comença la novel·la en Des té un greu problema: manté una relació sexual amb la seva àvia Grace, i sospita que al Lionel, fill de la Grace, no li farà gràcia descobrir-ho. I és que en Lionel fa realment por: un homenot grandot que entra i surt de la presó contínuament -sempre diu que allà almenys sempre saps quin terreny trepitges-: la seva afició preferida són les baralles gratuïtes i la violència de qualsevol mena; ha educat Des en el savi consell que mai s'ha de trair la teva classe social, que sempre cal enfrontar-se a la policia i cremar cotxes, i que la millor manera d'evitar la complexitat de les relacions amb dones és limitar-se a la pornografia. En Lionel té dos gossos brutals a qui alimenta amb carn crua condimentada amb tabasco i cervesa, i es va canviar el cognom de Pepperdine pel d'Asbo: en anglès les sigles d'Ordre contra el Comportament Anti Social. El seu contrapunt és en Des: estudiós, correcte i amant del saber, diuen que perquè el seu pare estudiava economia a la universitat. Però en Des ha après a conviure amb en Lionel, i la sorpresa i motor de la trama serà quan li toquin 140 milions de lliures a la loteria, un fet que el portarà cap al camí del famoseig i de viure en un hotel poblat de celebritats... i és precisament aquí quan la novel·la perd embranzida.

Amis té molta gràcia creant una distòpia pobra a Londres, contant barbaritats d'un barri més sorollós que el Caire i del personatge, Lionel Asbo, que en certa manera encarna la rebel·lió definitiva contra el sistema: negar-se a aprendre del càstig, riure's de la presó i el dolor, i al final concloure: "M'he esforçat perquè m'estimin. Em pensava que m'agradaria. Però no m'ha servit d'una punyetera merda". I davant de l'orgull proletari, en Des, la màxima aspiració del qual és pertànyer a la classe mitjana, utopia, ara, de tot europeu. Però al llibre no hi trobem enfrontament de punts de vista, ni personatges que matisin, ni una trama significativa: un cop creat el seu món, a Amis li fa mandra desenvolupar-lo, inventar més personatges (físicament n'apareixen pocs) i intentar que l'acció expliqui la història. El final, fins i tot l'anècdota que crea la petita intriga, és totalment previsible i, com sempre amb Amis, ens quedem amb un pòsit d'insubstancialitat que fa vessar el got a Experiència, llibre autobiogràfic (?) Però ens entretenim, i molt, amb l'encertadíssima i, sobretot, creativa traducció de Marta Pera d'un text que no és fàcil i que reclama moltes solucions enginyoses.