EL LLIBRE DE LA SETMANA

Aquestes petites coses

Aquestes petites coses Zoom

Bàrbara és l’autobiografia parcial d’Agustí Pons. Posat en el tràngol de narrar les vivències de la seua infantesa i adolescència, Pons ha optat per buscar un pal de paller que dote de coherència el relat. Per consell del seu editor, aquest recurs ha estat la figura de la minyona de casa, Bàrbara Martín Izquierdo.

Els Pons eren una família amb possibles del barri de Sant Gervasi. El negoci familiar, una fàbrica de botons, és, tanmateix, més aviat ruïnós (el va iniciar l’avi Josep Pons, que era de Sumacàrcer, a la comarca valenciana de la Ribera). La mare era molt devota i va escriure un metòdic dietari durant més de quaranta anys (entre 1941 i 1984). El pare era una figura massa allunyada del petit Agustí: “El veia -confessa l’autor- com una persona fracassada i que no exercia cap mena d’autoritat sobre mi”. Com a resultat d’aquesta conjunció -la mare escrivint, el pare abdicant-, Agustí Pons es va convertir en un jove inexorablement abocat a la literatura.

Bàrbara naix de la necessitat de contar la pròpia història quan un s’ha dedicat professionalment a contar les històries dels altres. Pons, en efecte, no només ha fet de periodista fins a la seua jubilació; també és l’autor d’algunes biografies essencials de grans homenots de la nostra cultura (Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Salvador Espriu...). Gairebé septuagenari, se sent amb l’ofici -i el valor- per a disseccionar-se ell mateix, per a inspeccionar l’estrany que tothom té a dins. I ho fa amb la convicció concentrada en la frase de Dostoievski que fa de cita preliminar d’aquest llibre: “Aixequeu la pell d’un home i hi trobareu una novel·la”. La conclusió de Pons, en aquest sentit, és òbvia: “La millor novel·la sempre serà una biografia”.

La vida a la Barcelona dels 50

La memòria del biògraf, doncs, s’anirà detenint en mil petits detalls, com en la cita de Meredith que encapçala La plaça del Diamant : “ My dear, these things are life ” (és a dir, i en la meua traducció libèrrima: “Aquestes petites coses, estimat, són la vida”). Així van emergint en aquestes pàgines la vida al barri a la dècada dels 50, quan les privacions de la postguerra encara no havien desaparegut i el paquiderm franquista tot just començava la llarga digestió de la victòria. La vida grisa de l’època llampegueja, als ulls de l’infant que era l’autor, amb notes sorprenents, com el costum macabre de suïcidar-se al pont de Vallcarca o el dia que algú -“un maqui”, es deia- va assaltar el colmado del senyor Isidre.

Però, i Bàrbara? L’autor estira aquest fil fins al seu poble, Albalate del Arzobispo (Terol). La memòria de la vella mainadera, però, se li esmuny d’entre les mans. El que queda d’ella és el record infantil, les notes al dietari matern i després els pedaços que va recollint en terres aragoneses. Com a pal de paller, no sé si acaba de funcionar. És l’excusa, això sí, perquè l’autor bussege en les aigües sempre fecundes de la guerra civil: a Albalate, a Barcelona, a ca la Bàrbara, a la seua pròpia família.

Al final, el lector es queda amb un sentiment agredolç als llavis. Del relat casolà n’emergeix la idea que tota família és un desastre raonable, un cau d’hipocresies necessàries. Pons no s’està de lloar a temps les conseqüències de l’adveniment dels beatnicks i l’explosió de llibertat individual dels anys 60 (ara que tots, a dreta i esquerra, denigren -tan injustament- aquella etapa). Ell, en tot cas, ha dit, amb Bàrbara, el que havia de dir, amb l’autoritat de qui sap com és de difícil abordar qualsevol biografia. Però si no parlàrem dels altres, ni ho férem de nosaltres mateixos, en què es resumiria la vida?