L’atzar ha volgut que em caigués a les mans el Sèneca d’ ¿És breu, la vida? entre dues morts de persones estimades. En un espai brevíssim de temps, dos Jordis que tot just havien passat la ratlla dels 50 anys, vells amics dels que veus poc però que sempre hi són, han finit els seus dies. L’un era un aventurer: havia construït cases a la selva, enviava fotos muntat dalt d’un elefant... Tenia la cara de pa de ral, semblava un Buda. La mort l’ha enxampat a Tailàndia, la seva terra d’adopció. L’altre era un barceloní de cap a peus, amic dels amics, familiar, bromista, interiorment lliure.
Diria que tots dos han viscut de debò, intensament, dia a dia, com ens recomana aquest Sèneca traduït per Jordi Avilés -un altre Jordi!- i publicat per Adesiara. No han viscut obsedits per la fama, el poder o els diners, per seguir la moda o aparentar el que no eren, per quedar bé o ser envejats. No han sobrevalorat el futur ni han oblidat el passat, i han gaudit del present, del seu temps, un temps que finalment, sí, ha estat breu.
Què ens diu, d’aquesta brevetat del temps, Sèneca? Ell que va ser tutor i assessor del desequilibrat Neró i el segon home més poderós de l’imperi, ell que va fer una mica de tot -transitant de l’ otium al negotium -, ell que va entendre la filosofia com un saber pràctic i eclèctic, ell que va ser un supervivent camaleònic atrapat en les contradiccions mundanes, ell, moralista, ens aconsella la llibertat de no omplir el temps sinó de fer-lo nostre i dedicar-lo als altres. Els seus consells ens semblen propers perquè, com ens recorda Jordi Avilés, la Roma de Sèneca de fa 2.000 anys era “una societat consumista i materialista” com la nostra, on la gent “competia per superar els altres en honors, en posició social, en luxe, en possessions...”. I en aquests afanys i desitjos, angoixats, esmerçaven els seus dies. No us sona, tot això? També ens ho diu Sèneca: tenim por de tot, com mortals, i ho ambicionem tot, com immortals.
I, tanmateix, faríem bé de tocar de peus a terra. Sempre ens faltarà temps: “Mai no mancaran motius, agradables o penosos, de preocupació: la vida transcorrerà entre quefers; la manca d’ocupacions mai no serà una realitat, sinó sempre un desig”. Al capdavall, “a viure se n’ha d’aprendre durant tota la vida, i durant tota la vida s’ha d’aprendre a morir”. Descanseu en pau, amics Jordis.
