15/10/2016

Aprendre a callar

3 min
Aprendre a callar
Aprofitem l’oportunitat de tenir la boca tancada

S’atribueix a Beethoven la frase “no trenquis mai el silenci si no és per millorar-lo”, molt similar a un famós proverbi hindú. I Shakespeare va deixar escrit que “és millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”.

Joseph-Antoine-Toussaint Dinouart (1716-1786), l’ abbé Dinouart, va anar un pèl més enllà i va escriure L’art de callar, una petita joia publicada en català per Edicions de la Ela Geminada, traduït per Maria Dasca i amb una introducció de Ramon Alcoberro. A la seva època aquesta reivindicació del silenci devia sonar conservadora, enfront del soroll del progressisme. Però avui que tots parlem abans de pensar, aquest assaig moralitzant -de fet, és un plagi d’un llibre anònim titulat Conducta per callar i per parlar, principalment en matèria de religió - gairebé hauria de ser de lectura obligatòria abans d’obrir-nos, per exemple, un compte de Twitter. Dinouart ens convida a descobrir la saviesa del silenci. A no desaprofitar l’oportunitat de tenir i mantenir la boca tancada.

“El furor de parlar, d’escriure sobre la religió o sobre el govern és com una malaltia epidèmica que afecta, entre nosaltres, un gran nombre de persones -constata l’autor en el pròleg-. Els ignorants, com els filòsofs de moda, han sucumbit a una mena de deliri. ¿Quin altre nom podem donar a aquestes obres que ens aclaparen, que estan mancades de veritat i raonament, i que només contenen sarcasmes, escarnis o contalles més o menys escandaloses?”. El tertulianisme i l’anem a veure qui la diu més grossa ve de lluny.

Una frase ha de demostrar que es mereix existir

El primer grau de la saviesa, segons Dinouart, és saber callar. El segon: saber parlar poc i moderar-se en el discurs. El tercer: saber parlar molt sense parlar malament i sense parlar massa. I el temps de callar ha de ser el primer. Per aprendre a parlar bé, abans cal haver après a callar.

És cert, admet l’ abbé Dinouart, que en general és menys arriscat callar que parlar. Com també ho és que l’home és amo de si mateix mentre es manté en silenci: quan parla, tendeix a expandir-se cap enfora i a “dissipar-se a través del discurs”, de manera que deixa de pertànyer a si mateix i passa a ser dels altres. Dinouart lamentava, ja al segle XVIII, que s’escrivia massa i es feien massa llibres.

M’aboco a Breus notes sobre literatura-Bloom, un manifest en forma de diccionari escrit per Gonçalo M. Tavares i publicat per Edicions del Periscopi, amb traducció de Pere Comellas i pròleg de Borja Bagunyà. A l’entrada individualitat, hi llegeixo: “Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles”. Cada llibre, segons l’autor portuguès, ha de ser “un perill enquadernat”. I cada frase és com un organisme: existeix al món al costat de les altres; però existeix sola i morirà sola.

Si l’escriptura no és una recerca de la veritat, no és res

Quan val la pena parir una frase? Passo la paraula a L., un personatge de la novel·la Basat en una història real de Delphine de Vigan (Edicions 62/Anagrama): “L’escriptura ha de ser una recerca de la veritat, si no, no és res. Si a través de l’escriptura no intentes coneixe’t, regirar el que hi ha en tu, el que et constitueix, encetar les ferides, gratar, excavar amb les mans, si no poses en qüestió la teva persona, el teu origen, el teu entorn, no té sentit”.

stats