Una de les peculiaritats d’aquests invents anomenats “tesis doctorals” és que demostren -meritòria paradoxa- que se’n pot fer una, perfectament, sense abocar-hi ni una sola idea pròpia. Els doctorands, en efecte, poden llegir-se centenars de llibres, resumir-los i ressenyar-los amb gran zel i, quan ve l’hora de demostrar (un cop retirada la marea dels títols aliens) alguna mena de vida intel·ligent ni que siga com a restes del naufragi, la buidor pot ser-hi pavorosament absoluta. Com que ja va explicar Umberto Eco que una tesi ha de ser “com un porc”, i tot se n’ha d’aprofitar, no és infreqüent que l’alumne, ben aconsellat, prepare un digest comestible de tot plegat i el publique en forma d’“assaig”. El crim, llavors, serà complet i el venerable Michel de Montaigne tindrà convulsions a la seua tomba...

És un fet, doncs, que s’ha usat i abusat de l’etiqueta “assaig” per adjudicar-la a tota mena d’artefactes, menyspreant la petita veritat que ens fa notar que siga el que siga allò que el seu creador va anomenar essai no es refereix a res que s’escape d’una prosa -purament i simplement- literària, el vehicle inequívoc d’idees també literàries.

Naturalment hi haurà magnífics contraexemples del que acabe d’exposar. Però a poc que el lector siga mitjanament intel·ligent i tinga una mica d’experiència acadèmica haurà entès i reconegut perfectament la paradoxa a què faig referència. Entre tots -això és un fet- han mort l’assaig i ara, entre els cadàvers, com després d’una batalla shakespeariana, ens cal buscar senyals de vida. Havent de comportar realitats com aquesta encara de manera tristament habitual, és un plaer enorme rellegir un títol que hauria d’estar sempre disponible, un autèntic clàssic de les nostres lletres: La pintura catalana, d’Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983). L’autor no necessita una gran presentació: va ser un crític d’art essencial i un divulgador incansable de l’excel·lència dels nostres millors creadors. Al volum en qüestió, que ara reedita Quaderns Crema, ofereix una visió de conjunt de la pintura, des de la prehistòria fins al segle XX, en això que alguns han tingut la gosadia d’anomenar Països Catalans.

Un esforç herculi

Qualsevol que no fos un erudit meticulós i un bon escriptor haguera naufragat estrepitosament en un propòsit així. Cirici se’n surt amb gran donaire. Algunes de les seues teories ens semblen ara deliciosament impressionistes, com quan identifica com a “catalana” l’activitat pictòrica del paleolític... Avaluada en conjunt, però, la seua visió té la coherència del qui s’ha escarrassat a oferir una teoria global de l’ambició plàstica dels habitants d’aquest racó de món i ho ha fet amb gràcia i amb talent expressiu. D’aquesta manera hem d’entendre la correspondència que estableix entre l’art desenvolupat a la Catalunya Vella (on amb el temps es formaria allò que els lingüistes anomenen el català oriental, també estès a les Illes Balears) i el que s’ha dut a terme a la Catalunya Nova i el País Valencià (on es parla el català occidental). Per a Cirici, en la primera regió han predominat materials durs en l’arquitectura i en la segona materials tous, i això s’ha vist acompanyat per un sentit artístic “intimista” i de “to menor” en el primer cas i un altre de sentit clarament “retòric” en el segon.

Independentment del judici que ens meresca aquesta definició a ulls d’ara, caldrà reconèixer en l’assaig de Cirici un esforç herculi per explicar la voluntat expressiva en la nostra cultura. Algunes de les seues observacions són d’un suggeriment molt atractiu, com quan defineix la pintura catalana com “més melòdica que harmònica, més feta d’elements purificats, àdhuc puríssims, que de complexitats imbricades”, o quan ens recorda que el retaule és la gran aportació del nostre art medieval.

Només un home d’una sòlida formació acadèmica però que alhora haguera llegit Montaigne amb profit podia resseguir el rastre que va de Taüll a Tàpies sense fer el ridícul. Alexandre Cirici va ser aquest home.