MINÚCIES
JORDI LLOVET

Antoni Comas

Antoni Comas / GETTY Zoom

El primer catedràtic de filologia catalana del país va ser Antoni Comas i Pujol (1931-1981), que va guanyar la càtedra superant Joaquim Molas. La desgràcia i una malaltia congènita de cor van fer que desaparegués quan només tenia 50 anys.

Comas era un home d’una gran elegància espiritual, format en la filologia hispànica i després en la catalanística, que mai no anava a classe sense portar-hi un text i comentar-lo. Li agradava la literatura -no solament la catalana, sinó tota literatura de qualitat, com santa Teresa, a qui va dedicar un excel·lent estudi-, tenia passió per la bibliofília -va acumular cap a 25.000 volums, si no em falla la memòria o la percepció visual, perquè jo passava a veure’l tot sovint a casa seva- i va dirigir una col·lecció d’antologies de poetes i prosistes catalans, a l’editorial Destino, que és una mostra del seu bon gust i bon criteri. Era molt estimat a la universitat, al si de la qual jo vaig poder impartir crítica literària gràcies als seus bons oficis, durant una pila d’anys, contravenint-ne les instruccions: ell volia que parlés de les preceptives catalanes, i jo, d’això, no en sabia ni un borrall. Era equànime i benvolent, i no em va renyar mai; al contrari: ens estimàvem.

Però Comas era també -tot va junt- d’una innocència aclaparadora. Un dia, a classe, va fixar-se en una noia asseguda a l’última fila de l’aula 113, que feia senyals de trobar-se malament: havia tancat els ulls i, quan els obria, els mostrava blancs, com a punt d’esvanir-se. Comas va pujar les escales de l’aula fins a aquell lloc per mirar d’assistir la noia. Però va tenir una enorme sorpresa quan va veure que, sota la noia, entre les seves cuixes, hi havia un galifardeu que s’ho estava passant d’allò més bé. L’Antoni no era home que es molestés a causa del goig dels altres, més aviat se n’alegrava, igual com lamentava les desventures d’amics i d’enemics. Però aquella escena el va deixar, literalment, fora de combat. Tant, que només se li va ocórrer interpel·lar aquell noi libidinós, ajupit i amagat darrere el pupitre de la classe, tot dient-li, vermell com un pebrot (o com dos): “Vostè, què hi fa aquí?” El noi no es va immutar, perquè ja corrien aires de gran liberalisme sexual, i es va limitar a tornar a seure al costat de la noia, que es va arranjar la roba. L’anècdota és una imatge perfecta de la gran benevolència de Comas. La classe va continuar a bots i empentes, i aquella parella amorosa, en acabat, va desfilar escales avall, davant la seva mirada encara perplexa, com si no hagués passat res.