L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Anem cap a llibres sense ànima?

LLIBRES QUE FAN PUDOR

¿Fem ciència-ficció quan diem que, d’aquí pocs anys, la literatura de consum podria esdevenir una amalgama d’imatges, interaccions i una mica de lletra? És més que probable que es donin diversos graus d’implicació -i de gustos- del lector i que una mateixa novel·la es publiqui en tres formats diferents: un de bàsic, literari; un altre de sensacions i un altre de recreació virtual. L’escriptor haurà de triar si entra en el joc o no hi entra. Què passarà quan un e-book (opció sensacions ) doni la possibilitat d’expulsar ferums fètides mentre llegeixes un passatge que té lloc en una claveguera? O que et deixi anar gemecs mentre els protagonistes fan l’amor? O que el lector tingui poder per canviar una decisió argumental de l’autor? La literatura tal com l’hem coneguda deixarà d’existir i donarà pas a una altra cosa. Una mena de joc creatiu, un producte banal més de l’actualitat. Una moda, doncs. Amb data de venciment i de caducitat.

Per la mateixa raó podria passar que, en un futur proper, acabés per ser innecessària la mateixa existència de l’autor. ¿I si una màquina fos capaç de produir quantitats ingents de noves narracions o fes que els grans autors de bestsellers augmentessin la seva producció fins a límits no humans? Per què no?

‘I LOVE YOU, DEEP BLUE’

El 1996, davant l’estupor i la incredulitat de tothom, Deep Blue va esdevenir el primer ordinador que va guanyar als escacs tot un campió del món (Garri Kaspàrov). És cert que el gran mestre rus, de les partides següents va guanyar-ne tres i va empatar-ne dues. De manera que al final va derrotar Deep Blue per 4 a 2. La notícia, però, va ser, evidentment, que el gran Kaspàrov havia perdut una partida contra l’ordinador. L’empresa IBM, la creadora de Deep Blue, va continuar perfeccionant-lo i l’any següent, en un enfrontament també a sis partides, va aconseguir que la màquina derrotés Kaspàrov per 3 i mig a 2 i mig.

Davant la infinita combinació de peces possible, la màquina va anar acumulant informació, diguem-ne, pràctica i positiva, i va anar rebutjant la que, en cada cas, no li interessava. Fins al punt que va arribar a esdevenir activa. És a dir, no solament responia amb la millor jugada defensiva un moviment del contrari, sinó que era capaç d’organitzar una estratègia pròpia per guanyar la partida. ¿I aquesta màquina, amb uns quants retocs, podria escriure una novel·la? Probablement sí. Segurament caldria que hi hagués una mínima intervenció humana (que només marcaria directrius principals). Hauríem d’introduir-hi uns quants milers de novel·les i fer-ne un buidat el màxim de selectiu. Després, el tècnic, segons la demanda del públic, acotaria diversos espais: lloc, temps, protagonistes, d’amor, de l’Oest, amb detectiu o sense, amb crim al principi, a la meitat o al final…

¿Li agradaria treballar en un departament de producció industrial de novel·les, amic lector? Vivim moments de canvi apassionants pel que fa a la producció literària. Visquem-los amb els ulls i l’ànima ben oberts.