L’ESCUMA DE LES LLETRES

Anacronia en negre

Dijous Andreu Martín i Carlos Zanón parlaven a El País sobre el gènere negre. Entre altres coses prou interessants, deien: “Ningú no pren com a model Chandler i Hammett. Són anacrònics”. Vet aquí grans mots, massa grans, que segurament demanarien una ponència en un congrés més que no pas unes paraules en un article. Jo hi vull veure de fons una manera d’explicar que el gènere negre està en contínua evolució. De fet, anacrònic tan sols significa que alguna cosa no lliga amb l’època present o no es correspon amb l’època en què es troba situada. I és obvi que les novel·les de Chandler o Hammett pertanyen a una època que ja no té pràcticament res a veure amb la nostra. Però també és obvi que l’anacronisme no impedeix al lector contemporani de gaudir plenament de la proposta literària que se li planteja. Entre altres raons, perquè ell mateix vol capbussar-se de ple en l’anacronisme.

‘Rosy & John’: negre i sense alè

De tota manera, tal com dèiem, sí que és veritat que el gènere es reinventa contínuament. En tenim una prova en la novel·la de Pierre Lemaitre Rosy & John (Bromera). Pierre Lemaitre és un autor francès, premi Goncourt i creador d’un personatge exitós de novel·la policíaca: l’inspector Verhoeven. Ha protagonitzat ja tres novel·les, de les quals aquesta és la darrera. Rosy & John prescindeix de l’estil i ho fia tot a la comunicació al lector de la sensació d’angoixa gairebé en temps real que proposa l’argument. No és gens anacrònic, per cert, ja que et presenta una situació d’estricta actualitat: després d’una explosió en ple París que no causa morts, però sí molts ferits i destrosses, un jove s’autoinculpa de l’incident i, a més, anuncia que té col·locades unes quantes bombes més que aniran explotant una rere l’altra si no li concedeixen una sèrie de reivindicacions que no desvelarem. El ritme narratiu és frenètic, tant com la lluita contra el rellotge de l’inspector per localitzar la resta de bombes. L’autor diu al lector: prescindim de tot el que t’esperaves per donar prioritat al ritme. I el lector ho accepta i entra en aquesta mena d’experiment en què gairebé sembla que, a més de llegir, estiguis corrent, sense alè, darrere de l’inspector. El que dèiem, un gènere en expansió contínua.