Ana Blandiana, la desxifradora de rastres

Ana Blandiana,  La desxifradora de rastres / TARTAN Zoom

Si comparéssim una poeta com Ana Blandiana (que recorda inevitablement tota aquesta escola de la part oriental d’Europa que tan bé representa Wislawa Szymborska) amb una pianista virtuosa, podríem observar que de vegades la sentim de molt a prop, i les notes ens entren com un llampec en el cervell, i de vegades la sentim de lluny, com de biaix, com si estiguéssim concentrats en una altra cosa però una sonoritat màgica ens obligués a parar l’orella, fascinats. I segurament la tasca feta de subtilesa i tenacitat de la traductora Corina Oproae no és aliena a aquesta sensació que ens proporciona la lectura de Blandiana. Un esdeveniment poètic i editorial que cal celebrar. Com sempre, Cafè Central premia perles com aquesta i ens les fa assequibles. Deu costar de trobar algú que sàpiga traslladar i recrear amb finesa l’esperit d’una poeta com Blandiana. Que no sigui majoritàriament una poesia de mètrica estricta (quan ho ha de fer, la traductora ho fa molt bé, com a Ambre o Àbac ), i que faci ús d’un estil aparentment directe, eixut i referencial no vol dir que hagi de ser fàcil de traduir. El romanès, la més enigmàtica de les llengües neollatines, té una sonoritat hipnòtica, que Oproae ha sabut naturalitzar en català, és a dir, anostrar, i ara ja també és nostra. La poesia de Blandiana és una finestra caleidoscòpica oberta al món, però per fases, per quadres, estàtics o en moviment. És com si hagués inventat un microscopi i un telescopi de la imaginació, i, mitjançant el llenguatge, ens presentés el resultat de les seves recerques meravelloses -o espantoses-, fixades en poemes, ara a ras de terra, adés a anys llum del planeta. Però no és només visió. És també discursivitat, sil·logismes màgics i sorprenents que són indiscutibles, d’un rigor poeticometafísic espaordidor: “I no som en realitat / Més que restes, formes buidades, / Bresques d’on la mel de l’eternitat / S’ha escolat”.

Però hi ha més, hi ha la troballa constant de fórmules de felicitat expressiva i figuració sublims per reblar el clau de les veritats més lúcides. En un poema com A fora als turons, el poder de la descripció sensorial, en la qual la protagonista és l’ànima, resulta esplèndid: “Dolç i incansable giravolt en el caos, / Que fila al fus dels cels / Flaires i núvols”. En altres poemes, fins i tot podem identificar-nos amb els neguits més prosaics de la poeta, com el de salvar els adolescents alienats per la tecnologia: “Passen patinant, / Amb auriculars que retrunyen a les orelles, / Amb els ulls clavats a les pantalles, / Sense adonar-se de les fulles que cauen, / Dels ocells que se’n van”. I fins i tot es veu amb cor d’ironitzar (com a Ell o Misteris ), però en general són poemes en els quals la jugada, com diria Carles Riba és “a tot o res”. El Rèquiem a la mare, un dels plants fúnebres mes commovedors que he llegit mai. Blandiana estava destinada a la poesia, i per això és imprescindible. Saber que la tenim a l’abast ens hauria d’aconsolar, com ho fan totes les grans obres d’art: és aquesta la seva funció, acompanyar-nos, fer-nos una mica més feliços, encara que sigui per uns instants, i fer-nos créixer amb l’aliment d’aquestes píndoles de saviesa i de màgia.

Com deia Yeats a propòsit de Dante, Blandiana és també una literalista de la imaginació. Més: hi ha una grandesa d’ànima, quasi un carisma, que ens la fa única. Si més no, la contundència del poema Biografia deixa prou clara l’aposta, que és absoluta: “Ja no tinc dret a aturar-me. / Cada poema no dit, cada paraula no trobada / Posa en perill l’univers / Que penja dels meus llavis…” Tasteu aquesta poesia i us enamorarà, i us crearà, en el millor dels casos, una dolça i tèrbola addicció.