Amor i autoajuda a la sueca

Amor i autoajuda a la sueca Zoom

Pel que llegim a la contracoberta d’ A pro piació indeguda, la novel·la ha guanyat els premis Svenska Dagbladet i August a la millor obra de ficció sueca, s’ha convertit en un fenomen de vendes a Suècia i ha fet de “l’amor un inesperat tema de debat”.

La seva autora, Lena Andersson, escriu crítica literària al diari Svenska Dagbladet (sí, el del premi) i articles d’anàlisi política de gran èxit a la premsa, i és una prolífica autora de novel·les, assaigs i obres de teatre. I com aborda aquest llibre el tema de l’amor? Vegem: l’Ester Nilsson, poeta i assagista de 31 anys, rep l’encàrrec de pronunciar una conferència sobre Hugo Rask, un Artista Total que treballa imatges amb moviment i text, i que “reflexionava sobre la responsabilitat i la solidaritat”. El dia de la conferència es coneixen, i, naturalment, ella queda fascinada per la personalitat del Gran Home, que deixa entreveure cert interès per la seva persona, però sense entusiasme. Però a ella la “passió l’accelerava per dins”. “Els motors de combustió interna tenien tots els cilindres en marxa”.

Es veuen, parlen de temes profunds: L’home revoltat de Camus, per exemple, i ella confessa que ha de llegir cada frase dues vegades per entendre el llibre. Segueixen veient-se, però la cosa no acaba de prosperar. “No podien passar-se la vida de bar en bar, mirant-se als ulls i xerrant. Algun dia haurien de mirar la tele plegats!” Una aspiració, tothom hi deu estar d’acord, molt noble. En fi, que al final es produeix “la unió carnal”, tal com diu l’autora, la qual cosa, com podem imaginar, deixa molt trasbalsada l’Ester.

El perill de la unió

A partir d’aquí ens trobem amb la clàssica relació entre una dona intel·lectualoide i un Gran Home, que, com que ja té unes quantes papallones que l’envolten, tampoc en necessita més. I a partir de la “unió carnal” de la p. 58 fins al final, quan ell ja li ha explicat en prosa i en vers que allò no anirà a més (“Exigir a una persona amb qui has tingut contacte físic que des d’aquell moment ho deixi tot es diu tirania”), i ella accepta que no hi ha res a rascar (“L’esperança és cruel perquè t’encadena i t’enreda”), ens trobem amb cent pàgines de diàlegs ridículs, de prosa d’autoajuda, de buides pretensions, amb un escarni d’argument previsible des de la primera pàgina, elements que es combinen sàviament per acabar conformant una autèntica ofensa a la intel·ligència i a la literatura.