DAMIÀ ALOU

Amélie Nothomb celebra la seva vintena novel·la

Amélie Nothomb celebra   La seva vintena novel·la / PERE VIRGILI Zoom

Puntual com cada any arriba la nova novel·la d’Amélie Nothomb. Potser no és l’esdeveniment més esperat de l’any, tot i que sempre li fem un raconet pel que ens pugui contar. I aquest any celebra el seu vintè aniversari com a escriptora amb una història estructuralment molt semblant a la del seu debut, Higiene de l’assassí. Durant tots aquests anys, el castell literari que ha anat bastint no ha estat fet de grans novel·les ni d’ obres mestres, senzillament perquè sempre s’ha situat en un espai literari on aquests conceptes no tenen valor ni sentit. El que ens ha proposat durant tots aquests anys ha estat, sobretot, un personatge, ella mateixa, assumint diverses disfresses i personalitats, per seduir-nos amb l’encanteri de la seva veu. Era qüestió de temps que fes la versió pròpia d’un conte infantil, de la mateixa manera que tota la seva obra és una posada al dia de les Mil i una nits, on aquestes nits arriben cada any, i, si és cert que Nothomb escriu tres novel·les a l’any, la seguirem llegint molt després de la seva mort, com un Cid literari.

Igual que al seu hilarant debut, a Barbablava ens trobem de nou amb una dona singular també que s’enfronta a un personatge singular en un duel en què, com sempre, s’hi aposta la vida, i, com sempre, guanya. Bé, ja ens ho podem imaginar. En un París on els lloguers són a un preu que posa en ridícul els de Barcelona, Saturnine llegeix un anunci irresistible: una habitació de 40 m al setè arrondissement amb bany i accés a una cuina totalment equipada, tot per 500 euros al mes. Per aconseguir-la, Saturnine haurà de passar una garbellada, però ja sabem que ella és “la dona”. L’amo de la casa és un subjecte tan peculiar com Prétextat Tach, el Nobel que coneixíem a Higiene de l’assassí, apassionat del greix d’ànec menjat amb cullera. El nom és igual d’inversemblant: Elemirio Nibal y Mílcar, de ressonàncies cartagineses, però, quina sorpresa, es tracta d’un noble espanyol, i més concretament un català que ha decidit ser espanyol i que braveja del seu reaccionarisme, que culminà en el seu avantpassat que titllà d’esquerranós a Franco. Reivindica el seu espanyolisme afirmant que “Jesús era espanyol”, un Quixot millorat que “va inventar Espanya”. Amant de l’or, del luxe, misantrop (no ha sortit de casa des de la mort dels seus pares), ha decidit que la millor manera de lligar és llogar una habitació, cosa que ja li ha portat abans vuit dones que, reconeix al principi amb certa ambigüitat, han mort. El que li proposa a Saturnine, a part de l’habitació pròpiament dita, és una immersió absoluta en la voluptuositat dels llençols de seda, dels millors xampanys, de sopars exquisits, en què es dóna preferència a l’ou, l’aliment i la forma perfectes. Des d’un primer moment, s’estableix un diàleg que és alhora seducció i esgrima, tot i que mai estigui molt clar quin és el premi, ni què posarà fi al combat. Els diàlegs són sempre enginyosos, ja parli de Llull, de Job, dels colors, la fotografia, i (on toca més os) de com ens enganyen avui en dia fent-nos creure que el mal no existeix, en una nova fase de la banalització del mal en què els pèrfids viuen en una festa permanent per despertar la nostra enveja. Fins que, de sobte, ens adonem que no anem enlloc, impressió que queda confirmada amb un final que no aconsegueix donar sentit al conjunt i ens deixa amb una certa decepció.

Em confesso fan de Nothomb des que vaig llegir el seu debut, abans que es traduís. Amb el temps, m’ha acabat fascinant més el personatge que, moltes vegades, els seus llibres, que de tant en tant volen sobre el buit. El mite de Barbablava crec que parla d’aquesta pulsió tan femenina de voler ser única, singular, que t’estimin no per ser una dona, sinó per la teva encarnació personal, quelcom que xoca frontalment amb la tendència a la uniformització càrnia, l’essència del pensament masculí. Així ho va veure Lubitsch a la seva versió cinematogràfica i Angela Carter al relat que li va dedicar, i així ens ho fa veure Nothomb no al seu millor llibre, però la traducció de Ferran Ràfols Gesa és esplèndida, i la coberta, ara que Anagrama tornar a editar en català, preciosa.