Al·lèrgia violenta a la diferència

Al·lèrgia violenta a la diferència Zoom

Sense arribar a ser un gènere, l’anticatalanisme compta ja amb diversos treballs sobre la seva gènesi i història. Un dels seus cultivadors més destacats, el periodista i escriptor valencià Francesc Viadel, dóna continuïtat a No mos fareu catalans (2009), centrat en el blaverisme, amb un estudi d’ambició omnicomprensiva.

La tesi és senzilla: el nacionalisme espanyol aspira majoritàriament a construir un estat de matriu castellana. El problema sorgeix quan, en una part del territori, es planteja un projecte diferent i/o alternatiu que, en qüestionar la mítica unicitat del poble espanyol, provoca una exacerbada al·lèrgia a la diferència. Aquesta reacció esdevé especialment virulenta en el cas catalano-valenciano-balear pel seu pes específic dins del conjunt espanyol, per la seva resiliència lingüística i pels vincles històrico-culturals compartits pels diferents territoris.

La gran depuració, premi Joan Coromines, identifica dos moviments per part de l’anticatalanisme. En primer lloc, un d’extern protagonitzat per un “espanyolisme camuflat de ciutadania mentalment emancipada o d’antinacionalisme modern, [que] sempre acaba veient en els altres els seus defectes més abominables”. Els exemples són tan nombrosos que potser justificaven més intervencionisme a l’hora de jerarquitzar-los, tot evitant generalitzacions a l’estil Pla sobre les similituds entre els nacionalistes espanyols d’esquerra i dreta.

Segonament, trobem els moviments sorgits -i atiats interessadament- en el si de les diferents comunitats. El blaverisme en constitueix la versió més reeixida i més ben estudiada. Sorgit en part del franquisme com a moviment minoritari, durant la Transició els interessos polítics dels uns i les claudicacions dels altres li van permetre manipular l’imaginari popular, sense renunciar a la violència física i simbòlica, fins a esdevenir hegemònic amb el llarg govern popular.

“Supremacisme filocastellà”

Amb el canvi de segle, s’adverteix una expansió de la “pesta blava”. A Catalunya, un catalanisme “confortablement recolzat per una majoria social” l’ha menystingut perillosament. A mig camí es trobarien les Illes, on José Ramón Bauzá hauria intentat reviscolar l’històric gonellisme, però sense que hagi arribat a quallar amb la força valenciana. Tot i els trets compartits (un cert anticatalanisme, desvertebració territorial i hegemonia del PP), les Balears han mostrat més resistència al discurs bilingüista o secessionista. L’actual latència, segons Viadel, és només tàctica, fruit del cicle electoral, perquè el “supremacisme filocastellà” persisteix.