Alfred Rosenberg, pare de l’església nazi

diarios 1934-1944 Alfred rosenberg crítica ed. jurgen matthaus 704 pàg. / 29,90 €

Alfred Rosenberg,  pare de l’església nazi / BUNDESARCHIV Zoom

Alfred Rosenberg (Tallin, 1893 - Nuremberg, 1946) potser encara és un desconegut per al gran públic, però va ser un dels personatges ideològicament més influents dins del nazisme. Amb més d’un milió d’exemplars venuts, el seu llibre El mite del segle XX va representar, juntament amb La meva lluita d’Adolf Hitler, el text de referència per a l’Alemanya feixista. El mateix Führer va integrar-lo en el seu cercle més proper, tot qualificant-lo de “pare de l’Església del nacionalsocialisme”.

Durant els judicis de Nuremberg, els seus dietaris personals van ser sostrets pel membre de l’acusació Robert Kempner, que va anar espigolant-ne cites en diferents treballs acadèmics als Estats Units. A la seva mort, els investigadors en van perdre la pista, fins que el 2013 la Fiscalia nord-americana en decretava la confiscació i els lliurava al Centre Mandel d’Estudis Avançats sobre l’Holocaust. Aquesta és, per tant, la primera edició completa d’un relat que, malgrat alguns forats, recull onze anys fonamentals i que, sobretot, ens permet accedir a la intimitat del nazisme.

Els dietaris s’acompanyen d’un interessant aplec de 23 documents i d’un estudi introductori a càrrec dels editors. A més, cal destacar l’anotació a peu de pàgina de les paraules de Rosenberg per situar llocs, fets i personatges (sobta veure com un bon grapat de líders nazis van sobreviure a la guerra i als judicis dels aliats). Per al lector d’aquí, el llibre té l’atractiu afegit de les valoracions positives cap a un jove Primo de Rivera, les preocupacions per la influència clerical en un futur franquisme o la suposada voluntat franco-britànica per convertir Catalunya en un estat de contenció del feixisme.

El nazisme des de dins

Els anys inicials es caracteritzen pel seu activisme propagandístic, així com pels debats ideològics. Entre aquests, sobresurt la seva bel·ligerància contra el cristianisme i especialment el catolicisme, l’obsessiva estigmatització dels jueus tot vinculant-los al bolxevisme, i la pròpia vindicació com a futur rector de la política exterior alemanya cap a l’Est. Són els anys de més complicitat amb Hitler i, alhora, evidencien les tensions caïnites entre els jerarques nazis. Rosenberg no s’està de criticar amb duresa Goebbels -per abusador sexual-, Von Ribbentrop -per inútil- o Rudolf Hess -per esotèric.

Amb l’esclat de la guerra, Alfred Rosenberg tindrà ocasió de posar en pràctica la seva ascendència teòrico-ideològica. El 1941 es convertirà en la primera autoritat civil dels territoris ocupats entre el Bàltic i el Caspi, amb el doble objectiu d’abastir la Wehrmacht i el front interior, i de planificar el futur de la regió entre zones a repoblar, nacions a atreure i pobles a exterminar. Pel que fa als jueus, la suposada orientació científica es concretarà en el denominat Comando Reichsleiter Rosenberg, que saquejarà biblioteques, arxius i obres d’art per tot Europa. Paral·lelament, com a “guardià de l’Est”, accelerarà l’espiral de violència, sota una aparença de normalitat quotidiana: “Ara que jueus i comunistes estan sent eliminats el poble reneix”. El seu discurs no té res a envejar a Himmler, Heydrich o Göring.

Quan l’ofensiva alemanya s’estanca, les prioritats militars guanyen pes i les ambicions de Rosenberg es veuen escapçades. La retallada competencial coincideix amb la pèrdua del seu accés directe a Hitler. Va sent progressivament arraconat: les pàgines del seu dietari es tornen amargues però tot i les seves crítiques a determinades polítiques i personalitats, ell es mantindrà fidel a les seves conviccions ideològiques i al Führer fins al final... a la forca.