ARA Llegim
JORDI NOPCA
Barcelona

Albert Villaró: “M’he inventat una Catalunya normal”

A ‘Els ambaixadors’, Albert Villaró imagina que a partir de 1934 Catalunya esdevé un Estat independent. Quinze anys després, comencen els problemes amb el país veí

Albert Villaró no treballa amb guions ni esquemes narratius. La guspira creativa inicial d’ Els ambaixadors -guanyadora de l’últim premi Josep Pla-és el punt de la història catalana en què tot canvia. “El moment Batet va crear un món nou”, explica l’autor, amb les ulleres col·locades al damunt del cap com un parell d’antenes d’insecte poc evolucionades. “Domènec Batet va ser un home fidel i disciplinat, i l’octubre de 1934 va executar l’ordre de reprimir la proclamació de l’estat català feta pel llavors president Lluís Companys. A la novel·la no va així: en comptes d’obeir, Batet juga a favor de la Generalitat”. Aquest canvi fa que Catalunya només passi per una petita guerra que acaba amb la independència respecte d’Espanya.

El 1936 el general Sanjurjo -després d’acabar amb Franco- es converteix en dictador d’Espanya. Quatre anys després, un dels danys col·laterals de la Segona Guerra Mundial és la invasió de Catalunya per part dels nazis. La República no és alliberada fins al 1944 gràcies a la divisió Leclerc-Escofet i a la resistència local. “Vaig anar prenent decisions a mesura que escrivia -admet Villaró-. Un dia, per exemple, se’m va acudir que la bomba atòmica no esclataria primer a Hiroshima, sinó a Hamburg”. A mesura que reinventava una part de la història del segle XX crucial per a Europa, l’escriptor va decidir conservar “l’essència feixista de determinats personatges espanyols”, per demostrar que la realitat canviava per a Catalunya, però per a Espanya no tant. Un dels punts que tenia clars des de pràcticament el principi de la novel·la era convertir Franco en un colpista fracassat. “Volia eliminar-lo de l’equació -diu-. La generació del meu pare, la que era jove durant la Guerra Civil, ho va passar molt malament. Sense anar més lluny, el meu pare va passar pel camp d’Argelers i va estar tancat a la plaça de toros de Burgos, i mai no s’havia significat gaire contra ningú. A mi mateix encara em van fer cantar el Cara al sol a l’escola, i no vaig aprendre els primers rudiments de català fins que vaig tenir tretze o catorze anys. Encara recordo el dia que el professor ens va explicar la primera lliçó”.

Un ‘thriller’ ambiciós

Villaró sap intrigar els lectors des del primer capítol d’Els ambaixadors, i manté el seu interès al llarg de les sis-centes pàgines de la novel·la, que tenen un colofó extens amb la inacabable llista de personatges, reals i ficticis, que hi apareixen. La peripècia es posa en marxa ràpidament. Després de la introducció inicial protagonitzada per Batet, el llibre fa un salt temporal fins al 1949, moment en què la Generalitat perd el contacte amb el grup d’informants que té a Madrid. Tenint en compte la urgència de la situació, el govern acut a l’únic home que va estar-hi vinculat abans de la Segona Guerra Mundial, Esteve Farràs. “És un personatge de doble cara. No va amb pistoles pel món, però de vegades li toca fer-les servir per culpa del seu ofici -resumeix Villaró-. En Farràs dubta sempre entre el manament del no mataràs i la necessitat d’haver-ho de fer. No és ben bé un capellà, però intenta comportar-se sense trair la seva moral”. Per accedir a Espanya d’incògnit, el personatge principal d’ Els ambaixadors ha de passar per Irlanda i formar part de la petita divisió de religiosos que visita el Congrés Eucarístic que se celebra a Madrid. “M’he inventat una Catalunya normal que passa per un moment difícil”, continua l’autor. L’Espanya catòlica de finals dels 50 se sent “incompresa, amputada, incompleta i adolorida”, segons es llegeix a la novel·la.

Farràs haurà de reunir la colla d’espies adormits durant tant de temps. Entre ells, el lector hi trobarà algun escriptor conegut. Hauran d’actuar ràpid i sense marge d’error per poder solucionar l’amenaça. En la Catalunya que Villaró ha imaginat, el president és Manuel Carrasco i Formiguera. “És un dels altres actes de justícia que em permeto -explica-. L’assassinat de Carrasco és dels més tristos i colpidors de la Guerra Civil. El meu pare me n’havia parlat molt. Tenint en compte que era d’Unió Democràtica i que bona part dels governs europeus formats després de la Primera Guerra Mundial eren d’aquest perfil, em va semblar que no desentonaria”. El to de la novel·la és distès i amb força escenes divertides. “He escrit Els ambaixadors com un joc, i el gran elogi que els lectors em poden fer és dir-me que s’ho han passat bé llegint-lo -diu Villaró-. S’hi trobaran un final intens. M’he esforçat molt per polir, retallar i collar bé els cargols de l’acció”.’

Vint anys de trajectòria

Editorial Andorra acaba de publicar una versió ampliada i corregida de La selva moral, llibre de contes amb què Albert Villaró va debutar el 1993. Set anys més tard publicaria la seva primera novel·la, Les ànimes sordes. Després d’ Obaga, l’escriptor va guanyar el premi Nèstor Luján 2003 amb L’any dels francs. Blau de Prússia (2006) seria el primer cas del policia Andreu Boix, encarregat de resoldre un crim transfronterer. Els seus dos últims llibres són La primera pràctica (2010) i L’escala del dolor (2012).

Més continguts de llegim