Nascuda a Oak-land el 1952, Amy Tan és una ben coneguda escriptora nord-americana de bestsellers filla d’emigrants xinesos. La seua aposta literària s’ha centrat a recuperar la memòria de les diverses generacions de dones xineses del turbulent segle XX. En aquest sentit, es va donar a conèixer amb una història d’aquest tipus, El club de la bona estrella (1989), que Wayne Wang va portar al cinema quatre anys després amb el mateix èxit que va conèixer la novel·la en què es basava.
El club de la bona estrella estava ambientada entre dos països, la Xina i els Estats Units. El reflex autobiogràfic és prou evident, com també és lògic pensar que Tan tinguera interés a traduir literàriament les contalles que sense dubte li degué transmetre la seua mare, on la Xina es materialitzaria com el continent perdut, el mite dels orígens personals i racials. Està tan segura que aquest és el seu món i ha comptat amb seguidors en tantes llengües i tants països diferents que Amy Tan ha decidit, a La vall de la Meravella,tornar a repetir aquest esquema. La seua nova novel·la ens transporta al Xangai de principis del segle XX, on assistim a les vivències d’una nena de set anys, Violet, filla de la madam d’un bordell conegut alternativament com a “Sender Ocult de Jade” i “La casa de Lulu Mimi”. Amb noms així, és obvi que el que s’hi practica no poden ser les habituals i mecàniques habituds del sexe corsari. Les cortesanes, per començar, són anomenades Belleses Núvol i responen a àlies tan pintorescos com Núvol Màgic, Núvol Flonjo o Núvol Rosat. El porter de l’establiment és conegut com a Ou Esquerdat [sic]. En aquest ambient vaporós i fantàstic, els clients estan en consonància, i es comporten com els elegants cavallers occidentals o xinesos que són. Però no tot serà tan fàcil en la vida de Violet. La vida l’expulsarà d’aquest contradictori paradís genital a altres bordells on serà ella mateixa instruïda en l’art del plaer i els seus mil mètodes: “De panxa enlaire, de boca terrosa, asseguda, dreta, els peus repenjats a l’estómac d’ell, cames enlaire, el cavall encabritat, els brots de bambú gronxants, la tigressa que es troba amb el drac, ostres a la closca de la tortuga, totes les maneres que cinc mil anys de fer l’amor, excitació i avorriment han inventat”.
Desconèixer l’amor
El lector -o, més sovint, lectora- que recau en aquesta mena de llibres buscant una lectura absorbent, un paisatge exòtic i unes gotes d’atreviment moral i sensual hi quedarà ben sadollat o sadollada. “Em vaig quedar muda de confusió -ens confessarà la Violet en un moment donat-. No sabia què era l’amor. L’únic que sabia era que tenia una necessitat mortificant de rebre la seva atenció i la seva seguretat. Volia saber sense cap dubte que era més important que ningú en la seva vida. Com més hi pensava, més m’adonava que la mare havia dedicat més atenció a les belleses que a mi […] Havia dedicat molta més atenció als seus clients que a cap altra cosa. Quin amor havien rebut ells que no m’havia donat a mi?”
Emocions simples, estil simple, filosofia simple. Òbviament, un text així no se sosté per la profunditat psicològica o la complexitat del seu llenguatge, sinó purament pel relat en si. És la història -el lacerant i deliciosament inestable “Què passarà ara?”- la que roba i pren les regnes de la nostra voluntat i la condueix on vol. I, tanmateix, això resultarà irresistible per a certa mena de devoradors de llibres, que no busquen en la literatura res gaire més enllà de l’evasió i l’entreteniment. Si sou aquest tipus de client, aquest és sense cap mena de dubte el vostre negoci.
