En els últims anys han sovintejat les lectures aplicades de Michel de Montaigne. A mesura que ens endinsem en el segle XXI, el solitari de Saint-Michel es revela -i en companyia de Shakespeare: el vell Will no deixa mai d’estar d’actualitat- com el clàssic essencial d’aquesta estranya època que ens ha tocat viure. Les lectures aplicades es podrien entendre com la versió culta dels llibres d’autoajuda, si això no les desmereix en excés. Al capdavall, si Plató pot ser més eficaç que el Prozac, Montaigne pot fer l’efecte d’un vàlium, sobretot si prenem la precaució de no barrejar-lo amb alcohol…
How to live: a life of Montaigne, de Sarah Bakewell ( Cómo vivir. Una vida con Montaigne, Ariel, 2011), podria ser l’exemple paradigmàtic dels llibres a què faig referència. La senyora -o senyoreta- Bakewell, al capdavall, es limita a observar que “la idea d’escriure sobre un mateix”, tan en voga en l’oceà dels blogs, tuits, tubes, spaces, faces, webs i pods, no va existir a la pràctica fins que Montaigne no la va inaugurar. Fins i tot va haver d’inventar la paraula per definir la nova mena de llibre que havia fabricat: essais. Dissortadament, avui dia la paraula assaig sembla un reclam per a provocar l’allunyament ràpid dels lectors. A còpia de considerar-hi qualsevol cosa que no és ni una novel·la, ni un poemari ni un text teatral, hem poblat el món d’assajos que no tenen res a veure amb la literatura, criatures plúmbies i contrafetes, refregits de tesis doctorals, memorials de greuges contra les belles lletres… amb cites a peu de pàgina!
Contra tot això, i contra el mal de viure, Bakewell proposa tornar a l’escriptura de Montaigne, a la seua tolerància, a la seua introspecció, al seu escepticisme. How to live va ser un èxit internacional i va revifar l’interès per una obra que, en realitat, mai havia deixat de fascinar.
Qui ha visitat la torre de Michel de Montaigne a la petita vila que porta el seu nom, al Perigord, no oblidarà mai l’experiència. Per sort, el lloc és ben difícil de trobar, com va explicar amb un divertit enuig Jorge Edwards a La muerte de Montaigne (Tusquets, 2011) i ho puc corroborar jo mateix. Certs territoris de l’ànima convé que siguen secrets per a què conserven la seua puresa. Allí es poden contemplar encara les bigues on l’assagista va fer gravar les seues dilectes màximes en grec i en llatí. La biblioteca de Montaigne, completament buida de llibres, és la més fascinant del món.
El món, desordre gramatical
En l’estela de Bakewell, ara és el professor Antoine Compagnon qui acaba de triomfar al seu país -França- amb un manualet titulat originàriament Un été avec Montaigne. El volum aplega textos producte de la col·laboració de l’autor amb un programa de ràdio. Durant 40 dies, un intens estiu, Compagnon va alliçonar els oients amb càpsules muntanyenques. Hi va pintar un Montaigne precursor de Descartes, de la fenomenologia, del comunisme o de Freud, i va provar d’argumentar que l’escriptura, segons el mestre, és un bon remei contra l’angoixa i els dimonis interiors. L’home que parla obertament de sexe (al segle XVI!), que no se sent concernit pel discurs religiós, que dubta constantment i que considera que “la major part de les causes dels desordres del món són gramaticals” (¿no es converteix, per tant, també en precursor de la filosofia del llenguatge?) s’hi alça com un clàssic perfectament viu, més poderós i actual que mai.
Al final, la lectura intel·ligent de Compagnon serveix, si més no, per a recordar-nos la vigència d’un pensador que ho acaba resumint tot en una frase immortal: “ Et au plus eslevé throne du monde, si ne sommes assis que sus notre cul ” [“I al tron més elevat del món, no ens asseiem més que sobre el nostre cul”]. Montaigne forever.
