HE LLEGIT NO SÉ ON

Això era i no era una periodista

La hiperactiva Maria Aurèlia Capmany escrivia els articles en un tres i no res: sabia què volia dir i ho deia. / COLITA / ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA Zoom

Una articulista prolífica que deia les coses pel seu nom

El mapa dibuixat pels textos periodístics de Maria Aurèlia Capmany -uns dos mil articles- és una reproducció a escala de tota una vida plena d’inquietuds. La Maria Aurèlia novel·lista, actriu, professora, pensadora, regidora, ciutadana i dona es mostra a si mateixa en textos que tracten sobre literatura, teatre, pedagogia, filosofia, política, cultura popular o feminisme.

El periodisme era per a ella una “feina subsidiària” i, alhora i sobretot, una peça clau en l’intent de redreçar el país. Potser en un altre context històric s’hauria consagrat de ple a la narrativa. Llavors i aquí, aquest era un luxe que una irrigadora cultural no es podia permetre.

Escrivia a raig fet i enllestia un article en el que dura un esternut. “A vegades, en plena conversa, s’alçava de la cadira, demanava disculpes i desapareixia cinc o deu minuts, passats els quals tornava somrient i reprenia la conversa -explicava Josep Maria Llompart-. Havia anat a escriure l’article que havia de lliurar sens falta aquell dia mateix”. Sabia què volia dir i ho deia, i punt. Sense pèls a la llengua ni gaires preocupacions formals.

Als anys cinquanta, Maria Aurèlia Capmany s’acosta als mitjans a través de publicacions clandestines. El 1962 enceta les col·laboracions a Serra d’Or. A petició de Carmen Alcalde, accedeix a fer un article quinzenal a Presència. A finals dels seixanta escriu a Diario Femenino i, des del 73, a El Noticiero Universal. També als setanta publica articles de fons i crítiques teatrals a Triunfo. Enterrat el dictador, escriu a l’ Avui des del principi -i fins pocs dies abans de morir-, al Diari de Barcelona i a moltes capçaleres més.

Poc amiga de les mitges tintes, era militant en tot. El seu era un compromís entusiasta. Militava a favor de l’alliberament de la dona, la democràcia, el Partit Socialista, la pau, la tolerància, la llibertat. I en contra del franquisme, el conformisme burgès, la pedanteria, la violència, el terrorisme, la por. En un terreny anecdòtic, podia defensar amb passió els taxis i el tabac.

El misteri sobre una obra periodística recopilada i perduda

No va voler guardar ni que li guardessin les seves col·laboracions a la premsa, i més d’un cop havia insinuat que aquesta seria feina dels qui la sobrevisquessin. I aquí és on em toca, crec, explicar una batalleta personal. Perquè a mitjans dels noranta vaig invertir un any sencer a recórrer arxius i hemeroteques per recopilar la seva obra periodística, dispersa en una infinitat de diaris i revistes. I en vaig escriure un estudi introductori. L’encàrrec me l’havia fet Josep Montanyès, aleshores director de l’Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona. Aquella feinada havia de convertir-se en un o dos volums de l’obra completa, coeditada per Columna i la Diputació.

Per un misteri que se m’escapa, el volum de l’obra periodística de la Capmany no va arribar a sortir mai. Montanyès va morir d’un atac de cor el novembre del 2002. Anys després algú em va fer saber que les meves tres o quatre caixes plenes d’articles fotocopiats i ordenats s’havien extraviat durant un trasllat.

“No tinc altra arma que la memòria”, deia la Maria Aurèlia. I nosaltres no en sabem gaire, de lluitar contra l’oblit.