Agres calls de fosca

Ressenya de 'Wunderwaffe', de Jaume Munar, poemari publicat per Cafè Central

La poesia vol i dol, i s’esplaia com pot, en moltes de maneres. Diu, en el seu llibre, Jaume Munar, La pietat del pensar (Capaltard, 2005): “El dret a ser / foranament humà, / silvestrement sociable, / genitalment jo”. I tot d’una sentim ecos de Rimbaud, de Lorca, de Vallejo. De genis de la poesia que van deixar la pell en els seus versos. No és una qüestió de si costa o no costa. Qui ho ha de fer ho fa. I ho sap Jaume Pons Alorda quan afirma: “Aquesta abraçada superhumana entesa com una amputació dolorosa i necessària, el fruit hostil i amical de vivències devastadores que et fan arribar a aquest atac frontal contra la Veritat”. També Bartomeu Fiol, en el seu moment, va quedar sorprès davant de la potència devastadora del llenguatge i el pensament de Munar. I és amb molta propietat que Pons recorda els mots de Margalida Pons respecte de Blai Bonet: “Aquesta peculiar contaminació, la ironia, la indignació, l’horror, la malícia i el plaer”.

Segurament (aquest adverbi que Lluís Urpinell detesta per la seva manca de compromís, però que no em sé estar d’usar quan em cal per expressar una discreta convicció que algú altre haurà de reblar) és en terra de Mallorca on creixen herbeis de la mena de Munar (vegeu Bonet, Bauçà, Fiol, Pons...), per raons tel·lúriques, de tradició (lul·liana, arquetípica, antropològica?), o aneu a saber per quins set sous... El fet és que un nou felanitxer arriba, i parla. I parla filosòficament, però amb una llengua ben ardida i exuberant de formes terrals, cosa que la fa saborosa i expressiva, fins a arribar a la distorsió gramatical, que, com sabem, és cosa de poetes, o, nogensmenys, poetes que es prenen amb tota llibertat llicències, sense esperar que un savi els vingui a graduar: “Aquesta voluntat teva / de constituir-te inútil / no té explic ni parió”. La cursiva és nostra. No li cap en l’heptasíl·lab explicació, i el poeta retalla el mot sense manies. Si no és que aquesta sigui una forma felanitxera lexicalitzada del substantiu corresponent, cosa que ignoro, ens trobem davant d’un neologisme, forçat per la mètrica, però que indica el grau de llibertat que es pren l’escriptor. No hi ha prou espai per entrar en la descripció d’aquest món de densitat sostinguda, d’heptasíl·labs escambuixats a estones, a la manera d’aquells decasíl·labs dels darrers sonets bonetians, que un corrector volia metritzar canònicament, i que va produir, evidentment, la indignació del poeta de Santanyí. Època d’armes miraculoses!