BarcelonaPer sort per als lectors ja fa gairebé dues dècades que A.G. Porta (Barcelona, 1954) va trencar un llarg silenci editorial i ha anat publicant amb regularitat: el seu últim llibre és 'Las dimensiones finitas', que, com tota la seva narrativa, es troba a Acantilado. Porta havia debutat jove, als 30 anys, amb una novel·la escrita a quatre mans amb Roberto Bolaño, 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce' (1984). Llavors li va semblar que era millor deixar d’escriure.

Per què va deixar la literatura?

Quan vam publicar el llibre amb en Roberto ja feia dos o tres anys que no escrivia. Era molt jove, i havia confós el món literari amb la literatura. En la meva decisió de deixar-ho influïa també un cert xoc generacional: passa sempre, però en aquells moments tenia la sensació que hi havia un tap que mantenia els joves a ratlla. Vaig decidir que faria un altre tipus de vida.

Com és que va tornar-hi?

Va haver-hi un moment en què estava fart de treballar 12 o 13 hores al dia. Em sentia esgotat. Un metge em va dir que seria bo que trobés un 'hobby' per desconnectar del dia a dia. En Roberto, durant tot aquell temps no havia deixat d’insistir. Em deia: “Escribe, Tonet”. I jo no li feia cas. En aquells moments m’havia proposat de fer el que més endavant es diria 'La literatura nazi en América' –que publicaria Seix Barral l'any 1996–. Li vaig dir que no. Però vaig acabar fent-los cas, a ell i al metge, encara que per a mi la literatura mai no havia estat un 'hobby'. Hi ha moments, a la vida, que agafes un camí o un altre i ja no tornes enrere.

Des de 'Braudel por Braudel' (1999) ha publicat sis llibres més. L’últim és 'Las dimensiones finitas'. Com va començar?

El 2008 tenia programat escriure un llibre que es diu –perquè ja està acabat– 'Hormigas salvajes y suicidas'. Aquesta novel·la les ajuntarà totes: un dels grups inclou 'Braudel por Braudel', 'Concierto del No Mundo' (2005) i 'Geografía del tiempo', i després hi ha 'El peso del aire' (2001) i 'Singapur' (2003), que semblava que no hi tenien cap vincle. 'Hormigas salvajes y suicidas' les enllaçarà i el conjunt es podrà llegir des d’una mirada global. Havia començat aquesta novel·la quan un dia de setembre, viatjant en autobús –la línia 73– i rellegint J.D. Salinger, se’m van creuar diverses fonts: la crisi, que tot just començava i que vèiem que ens apallissaria en els propers anys, el mateix autor, que tenia ganes d’abordar encara que no sigui crític literari, i finalment la voluntat de mirar-me la cultura des d’una mirada exterior.

Així va aparèixer el consultor d’empreses –“gairebé un 'rookie'”, llegim irònicament– que explica la història en primera persona.

Vaig començar a escriure mentre anava en autobús i l’altra novel·la va quedar aparcada. La crisi exigia un seguiment molt actual. Cada setmana hi havia notícies terribles: un dia tancava un banc, un altre acomiadaven 50.000 treballadors, un altre el govern dels Estats Units havia d’aprovar no sé què decisiu... Durant un any, el món s'enfonsava cada setmana. Un consultor d’empreses júnior era ideal per explicar tot això.

El fil empresarial dóna un toc de 'thriller' i de distopia a la història. Sembla que el narrador no s’adaptarà als canvis, però passa just el contrari: inventa un mètode per assessorar empreses, que per consell del seu cap es convertirà en l’Enginyeria dels Suports Mutables.

Encara que sóc bibliotecari de formació, a principis de la dècada dels 90 vaig fer un màster de direcció de màrqueting i tinc amics consultors. És una feina que es mou per modes. Durant una època només es parlava del 'just-in-time', que consistia a produir únicament els béns que necessites. Més tard es va prioritzar l’enginyeria de processos. El meu narrador, en Bruno, descobreix un arquitecte holandès mentre llegeix un suplement de llibres i li sembla que pot aplicar les seves idees al món de l’empresa.

L’arquitecte Habraken proposa que “siguem capaços de separar el que es manté del que canvia”. En Bruno proposa, en plena crisi, que els directius reflexionin sobre aquelles parts “inamovibles en l’organització d’una empresa” i les que “han d’aprofitar els avantatges del mercat per anar-se transformant amb ell”. Converteix la incertesa pròpia de la recessió en una oportunitat.

En Bruno s’agafa a la idea que ha tingut com si fos un clau roent. Ell també es troba en un moment delicat, perquè estava especialitzat a crear noves coses, no a retallar-les. El projecte que ell imagina no té a veure directament amb retallar, encara que pugui implicar retallades. El seu cap desconfia de la idea, en un primer moment, però de seguida hi troba les oportunitats. En Bruno té una idea i aconsegueix fer-hi confluir altres vectors. La comença a divulgar just en el moment adequat. És un cavall guanyador.

El seu gran triomf professional li arriba justament en plena crisi.

Hi ha un fragment de la novel·la en què el narrador va a veure botiguers de Sant Andreu. Un d’ells li diu que la gent passeja i mira però no compra, perquè la idea de la crisi ja s’ha instal·lat. Els diaris fa dies que només parlen del moment econòmic, i la gent ha deixat de gastar: acumula per a quan vinguin temps pitjors. Al final l’home diu: “De crisis n’he viscut tantes que, al final, l’important és tenir salut, perquè de la crisi en sortirem”.

N’hem sortit?

El que és clar és que a partir d’aquesta crisi el món ha canviat i canviarà. No serà el mateix d’abans. La crisi s’està fent servir per arrambar amb drets i mil coses. Passa una mica com durant la Revolució Industrial: tot s'ha d'anar ressituant. Amb el clima es dóna un fenomen semblant. Quan sents que prometen injeccions de 100.000 milions per combatre el canvi climàtic la sensació és la mateixa que quan prometien una refundació del capital durant els primers mesos de la crisi. No hi haurà una autèntica preocupació pel clima fins que no trobin que serà un negoci. No serà per necessitat, sinó per diners.

En Bruno no arribaria mai a la seva idea si, per atzar, no hagués consultat el suplement cultural. Ho fa perquè s'ha enamorat d'una noia a l'autobús. Parlen perquè ell llegeix Salinger.

A ell l'acaba de deixar la seva parella, i és gràcies al fet d'enamorar-se de l'Albertine que comença a fer un curs accelerat de lectures literàries. Tot comença amb un malentès, perquè en Bruno no s'atreveix a dir la noia que llegeix Salinger gairebé per atzar. Ella té el 'mal de Montano', que diria Enrique Vila-Matas, perquè està obsessionada amb la literatura: vol ser escriptora i documentalista, i de jove ha estat un fenomen del piano. Algú que no és lector només pot posar-s'hi per amor. És el que li passa a en Bruno. El problema que tindrà amb l'Albertine és de gelosia. Aquí entra en joc Marcel Proust –és una picada d'ullet–. Hem parlat molt d'en Bruno, però en tota la novel·la el seu nom només surt esmentat una vegada, com al llibre de Marcel Proust. És un llibre ple de bromes i referències metaliteràries.

Encara que hi hagi una lectura metaliterària, 'Las dimensiones finitas' és, sobretot, una història d'amor.

Tota l'estructura és sustentada per la història d'amor, que és inventada. Jo no em vaig trobar ningú a l'autobús mentre llegia Salinger... Hauria pogut optar per seguir el camí de Pierre Michon a 'Cuerpos del rey': anar agafant autors i obres i comentar-los. Però no és el que volia fer. L'excusa perfecta per aconseguir una història més assequible era muntar-ho tot a cavall d'una història d'amor.

És important el retrat de Barcelona, al llibre?

No té gaire pes. La Barcelona d'aquest llibre són diverses illes. Hi ha l'illa de Sant Gervasi, on en Bruno treballa a la consultoria i on l'Albertine viu, la Maquinista, el lloc impersonal on viu ell, un bloc de pisos al costat d'un centre comercial. I hi ha el territori intermedi on es veuen, la plaça Kennedy.

També hi surt Cotlliure, Sant Pol de Mar i Istanbul.

Són llocs que conec. Des del 2000 estiuejo a Ceret i sovint vaig fins a Cotlliure. Sant Pol va ser molt important per escriure una de les meves novel·les anteriors, 'Singapur'. I Istanbul va ser un lloc on vaig viatjar amb la meva dona pensant en 'Las dimensiones finitas', igual que havia anat a Hong Kong per a 'Geografía del tiempo'.

J.D. Salinger és més present que Proust.

La picada d'ullet proustiana té a veure amb el nom d'ella, Albertine, però també amb el fet que tot el llibre és una construcció al voltant del que pensa en Bruno i com ho explica. Hi ha un moment en què té una revelació, però no s'atreveix a trencar amb la relació que té amb l'Albertine, i al mateix temps tampoc no hi posa cap solució. La història d'amor simplement es va diluint. M'interessava explicar aquesta etapa, també.

El títol de la novel·la ve d'un conte de Salinger, 'Teddy', on un nen superdotat posa en dubte la finitud de les coses. L'únic motiu que tenim per pensar que les coses comencen i acaben és perquè no “sabem mirar-nos-les d'una altra manera”.

Al conte hi ha una discussió entre un home i el nen. L'home es posa lògic i el nen refuta el que diu, perquè “per sortir de les dimensions finites no s'ha d'utilitzar la lògica, que és el primer que s'ha de deixar de banda”. En l'amor passa el mateix: si l'abordes a través de la lògica mai no te'n sortiràs. A en Bruno li van bé les coses a l'empresa, però no deixa d'estar en crisi perquè ha actuat en l'amor amb una lògica de consultor.

La cançó d'amor de la parella és 'Al norte del norte', de Nacho Vegas.

Al principi havia triat 'Syracuse', d'Henri Salvador, però quan vaig tenir el llibre acabat i el vaig donar a llegir als meus quatre lectors de confiança, una amiga em va dir que havia de buscar un músic més alternatiu –l'Albertine sempre porta una gorra que diu que li ha regalat Fidel Castro–, i per indicació seva vaig començar a escoltar Nacho Vegas. 'Al norte del norte' m'agrada.

La relació com a lector amb J.D. Salinger segur que va arrencar molt abans.

Sí. Primer vaig llegir la versió de Xavier Benguerel d''El vigilant en el camp de sègol' –es deia 'L'ingenu seductor', i la va publicar Club Editor el 1965–. En aquell moment no em va cridar especialment l'atenció, potser per la traducció. Més endavant vaig llegir una edició argentina dels 'Nou contes' i em va apassionar. El següent Salinger va ser 'Franny i Zooey'. I finalment vaig llegir 'Levantad, carpinteros, la viga del tejado', 'Seymour: una introducción' i 'Hapworth, 16, 1924'. Després de fer tot el recorregut vaig tornar a 'El vigilant en el camp de sègol' i em va semblar que la veu de Holden Caulfield, el nano que explica la història, tenia molta gràcia. Amb Salinger em va passar una cosa semblant a quan vaig descobrir Jorge Luis Borges. Al principi tampoc hi entrava. Vaig fer el clic quan em vaig adonar que Borges, disfressat de savi, estava escrivint literatura fantàstica.

Durant l'escriptura del llibre va morir Salinger.

El primer que vaig llegir quan va morir –el 27 de gener del 2010– van ser unes paraules que lligaven amb la tesi del documental que temps enrere havia filmat l'Albertine: “Y hasta cierto punto es como si hubiese fallecido un difunto, como si la sombra de un espectro desapareciera para siempre”. Va ser una casualitat estranya.

També hi apareix el Nadal, 'Tres Nadals', de Quim Monzó.

Ens coneixem d'abans que guanyés el premi Prudenci Bertrana –l'any 1976, amb 'L'udol del griso al caire de les clavegueres'–. L'he seguit des de sempre i m'encanta el que fa. Pel fet d'escriure des d'aquí i en català no ha tingut la rellevància que mereixia, segurament: els seus contes són tan o més bons que els de Flannery O'Connor i Dorothy Parker. Monzó no només ha estat un narrador excepcional, sinó que va trencar el gel per a molts altres narradors, que a partir d'ell es van poder obrir camí.

A 'Geografía del tiempo' hi sortia un caçador d'extraterrestres. I a 'Concierto del No Mundo' hi ha un guionista i una intèrpret de piano adolescent.

Cada novel·la és una experiència diferent. La primera idea sempre és una boira, però puc redactar la versió quasi definitiva del final abans d'escriure el 80% del llibre. A l'estudi on treballo tinc una pissarra de dos metres on dibuixo les estructures del que crec que ha de ser. És fonamental que casin totes les peces.